El Tinder en la 'movida' madrilenya

Madrid era una festa. Cabell cardat, ombra per aquí, rímel de colors, làmines de Warhol en pisos que feien olor de tabac i de pipí. En les pel·lícules de Pedro Almodóvar Pedro Almodóvarles monges amagaven LSD a l’escapulari i portalligacames d’encaix sota els hàbits. Al carrer hi havia concerts, locals moderns, ‘maricons’ amb navalla, falangistes amb pistola, llums i plàstic. Espanya viatjava del tardofranquisme al neoliberalisme com l’heroïna per l’èmbol d’una xeringa. Els joves van inventar una cultura amb la complicitat d’un alcalde vell que es deia Enrique Tierno GalvánEnrique Tierno Galváni el vent que va arrencar les cortines polsoses va estar bufant fins a l’alba.

Però en la ressaca apareixen els crítics culturals. Víctor Lenore matina i truca al timbre dels tabolaires amb cara de mala hòstia. El seu llibre 'Espectros de la movida: por qué odiar los 80' (Akal) és un esbronc monumental. Explica com el sistema (el llarg PSOE de Felipe González) va premiar i va subvencionar una cultura absolutament inofensiva mentre en marginava d’altres de més contestatàries. Analitza aquella alegre sobredosi de frivolitat assenyalant l’absoluta falta de compromís social, la seva idolatria al Totpoderós Déu del Consumisme.

Notícies relacionades

Aquells feliços anys 80

Mor Ceesepe, un dels grans artistes de la 'movida' madrilenya

En la llista de delictes de la cultura 'mainstream’ que ha redactat Lenore tinc algunes discrepàncies, però cap referent a la seva visió del sexe i les relacions humanes: d’una banda, van obrir un món de llibertat i van assassinar el ‘catetisme’ i el catecisme sexual; de l’altra, la lògica del capitalisme s’havia infiltrat en les relacions humanes. Els solters eren 'en el mercat’ i invertien en estètica per incrementar el seu valor. La moda i l’aparença van adquirir la mida descomunal que tenen avui.

En el mercat dels cossos i els afectes vam començar a viure en l’aclaparament de l’elecció i cap parella estable ens semblava suficient sota la sobredosi de l’oferta. Amb un temperament que es troba entre Juan Manuel de Prada i Michel Houellebecq, Lenore clava un cop precís en el més bonic que va fastiguejar aquella època.