Anar al contingut

nòmades i viatjants

Mai hi va haver màgia, només màrqueting

Thibault Camus

Mai hi va haver màgia, només màrqueting

Ramón Lobo

El que més ha preocupat Macron és no saber qui hi ha darrere d'un moviment sense líders, el dels 'armilles grogues', que reuneix els perdedors de la crisi

A Espanya irrompen els xenòfobs de Vox i a França es desinfla l’antídot a Marine Le Pen. El somni d’un Emmanuel Macron Campeador ha durat un any i set mesos. En aquell ja llunyà maig de 2017 semblava el salvador de França i Europa, el tecnòcrata sense gairebé experiència política capaç de frenar l’avenç de la ultradreta. En la segona volta va obtenir un 66.06% dels vots davant de la líder del Front Nacional. Avui, Macron viu el seu moment més baix de popularitat.

Com en el text de García Márquez sobre la dictadura uruguaiana –“els generals que es van creure el seu propi conte”–, Macron, que farà 41 anys el 21 d’aquest mes, es va creure el seu. Es va envoltar de joves tecnòcrates com ell i es van instal·lar tots en una realitat paral·lela. A l’agost va dimitir un dels seus ministres estrella, Nicolas Hulot, encarregat de la Transició Ecològica. Ho va anunciar per sorpresa en un programa de ràdio cansat de les mentides del president.

L’ecologia i el canvi climàtic eren les seves banderes predilectes. No perquè pertanyessin a un projecte polític, sinó perquè eren part de la seva campanya d’autopromoció personal, del màrqueting que es va oblidar de la gent. Tant s’ha divinitzat el jove Macron que el carrer l’anomena Júpiter. Si Sarkozy se sentia emperador, igual que Mitterrand i D’EstaingMacron sembla un déu amb una nul·la capacitat empàtica.

Ciutadania maltractada

Enterrada la carta ecològica, la del president verd 2.0, ha quedat nu davant d’una ciutadania que se sent maltractada pels seus polítics, per la crisi i la globalització. Són els mateixos motors que han portat Vox al Parlament andalús i que amenacen de complicar el nostre panorama polític.

Macron va baixar un impost de patrimoni immobiliari als rics i va pujar els indirectes. L’alça del preu del combustibles va fer enfadar els automobilistes; després, els camioners. Semblava una protesta menor, una de tantes que es couen a les xarxes socials. La protesta va aconseguir ressò mediàtic, més per l’ús d’armilles reflectores grogues, obligatòries en qualsevol vehicle, que pel motiu de la queixa.

A França, l’emprenyament està professionalitzat des de 1789, forma part de la identitat nacional. Tots saben que sense una presa de la Bastilla no hi ha resultats. La protesta de les armilles es va tornar violenta, hi va haver tres morts i danys abundants. Macron va cedir retirant l’impost. És el que li demandaven els analistes polítics des de les televisions i els mitjans escrits. Darrere, amagada, espera Le Pen.

Els ‘armilles grogues’ van escriure a les parets: “Hem guanyat”, i van mantenir la protesta. Volen que el Govern torni a apujar l’impost als rics. En la política espanyola no està ben vista la paraula “cedir”, tampoc “compromís”. Succeeix als Balcans; són sinònims de debilitat quan a l’Europa més democràtica i culturalment avançada pertanyen a l’àmbit de la intel·ligència.

Veurem com maneja Macron el que ha passat. Els seus assessors d’imatge li han hagut de dir que es mostri humà, i ha sortit al carrer a fer coses d’humans, a saludar altres persones. Gairebé ha sigut pitjor el remei. Li falta entrenament en la humilitat, es nota la impostura.

La figura de Macron va créixer diversos centímetres per sobre del que li corresponia en competència amb Marine Le Pen. Li va passar com a Jacques Chirac, quan va vèncer a les urnes el 2002 a Jean-Marie Le Pen, molt menys intel·ligent que la seva filla. Va començar a espatllar-se el mite del centrista perfecte el dia que la premsa francesa va publicar que, en els seus tres primers mesos de mandat, Macron s’havia gastat 26.000 euros en maquillatge. Un símbol del que representa.

Perdedors de la crisi

El que més ha preocupat el president és no saber qui hi ha darrere d’un moviment sense líders, el dels ‘armilles grogues’, que reuneix els perdedors de la crisi. Molts són treballadors que en els anys de bonança es van creure un altre conte, el de la mobilitat social. Després d’anys de sentir-se part del furgó de cua de la pròspera classe mitjana francesa, s’han trobat empobrits en un món més injust i desigual. Veuen amenaçats els avantatges de l’Estat del benestar de la República, pel qual els francesos paguen abundants impostos. Intueixen la jugada dels mercats, els nous caps de la política global: mateixos impostos, menys protecció. I surten amb avantatge: el salari mínim brut a França és de 1.498 euros, lluny dels 1.999 de Luxemburg, i molt per sobre dels 858 d’Espanya.

No són bons temps per a Macron, ni per a la dreta tradicional que va copiar el discurs de l’extrema dreta, ni per a l’esquerra enredada en eslògans en comptes d’aportar idees, i sobretot, esperança, la il·lusió que un altre món continua sent possible. Deixar aquest espai a Marine Le Pen serà la tomba de la democràcia.