Anar al contingut

Al contraatac

El cas dels pressupostos

Rafa Alcaide

El cas dels pressupostos

Antonio Franco

Crec que bastants electors andalusos que mai havien sigut feixistes van votar un partit que sí que ho és per cridar l'atenció i veure si algú els cuida millor

Els barcelonins depenem de tres administracions (la municipal, l’autonòmica i l’estatal) pràcticament bloquejades per la impossibilitat d’aprovar els respectius pressupostos. Cadascuna està governada per polítics d’ideologies diferents (comuns, independentistes i socialistes). Si es posessin d’acord, si pactessin, tot i que només fos puntualment per a aquesta qüestió, les tres administracions aprovarien els pressupostos i cadascuna podria efectuar millor la seva tasca de servei a la ciutadania. Si no ho fan, és segur que els únics perjudicats seran els ciutadans. Els polítics seguiran probablement en els seus càrrecs i les seves carreres.

En diem ‘pressupostos’, però té altres noms: reducció de les llistes d’espera, del nombre de barracons escolars, dels retards i millora dels subsidis a la dependència; increment de la vivenda social, ajuts als aturats i també empentes a  favor de la investigació i l’exportació, entre d’altres. Coses que Eduard Pujol, ajudant de Carles Puigdemontva declarar que són menys urgents que aconseguir separar-se d’Espanya.

Etapa de xantatges descarats

No sobra ni un duro, però, tot i així, hi ha prou diners per pal·liar bastantes d’aquestes necessitats. I és a l’abast de les tres administracions. Però de moment cap ho pot aconseguir pels vetos dels que governen en les altres dues instàncies. Fa falta un simple pacte. Seria bo per a tothom, però no s’aconsegueix. Primer deien que el buscaven, però després vam entrar en una etapa de xantatges descarats. La idea és: 'No deixaré que tinguis els teus diners si no fas el que jo vull, encara que això em costi que jo tampoc tingui els meus'. No confonguin això, sisplau, amb negociar, perquè la majoria de les coses exigides no depenen de la lliure voluntat dels que suposadament haurien d’oferir-les.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els ciutadans, immersos en dues o tres guerres fredes simultànies, miren cap a aquests protagonistes públics i esperen. Hi ha molta decepció i gent que s’emprenya. Posats a esperar, una dona gran mor després de set hores sense ser atesa en un servei d’urgències saturat. Els polítics per un moment deixen de dir que treballen per aprovar els maleïts pressupostos i es retraten posant-se les mans al cap perquè a Andalusia ha crescut molt l’abstenció  i bastants electors que mai havien sigut feixistes ja són tan antitot que han provat de votar un partit que sí que ho és. ¿Els han enganyat? Crec que en aquest vot probablement hi va haver molt de voler cridar l’atenció desesperadament, com els que fan falsos intents de suïcidi, per veure si les coses canvien i algú se’n cuida millor.

Però les coses de fons no canvien. L’endemà de les eleccions, i fins i tot abans de saber qui governarà, vam veure com els polítics d’Andalusia ja començaven a remoure l’aigua prenent posicions de cara a les següents. ‘Viva España’.