La irrupció de l'extrema dreta a Andalusia

Vox: el cop dur

La tendència del vot a aquesta formació augmentarà, perquè ha aglutinat un vot no només útil, sinó també potencialment decisiu per forjar o condicionar governs

4
Es llegeix en minuts
Vox: el cop dur

Els 12 escons de Vox i els seus 395.185 vots (10,9%) en les eleccions andaluses, decisius per formar una majoria de govern que desallotgi el PSOE de la Junta, han constituït un dur cop en la política estatal. ¿Què ha passat? El cataclisme no obeeix a una única causa i requereix una anàlisi multifactorial. A continuació apuntem com s’han concatenat tres aspectes que permeten comprendre-ho, sense que el seu ordre d’exposició pressuposi una jerarquia en importància ni esgotin els factors explicatius.

Ara ha donat els seus fruits la tasca de sapa que Vox va començar en els comicis europeus del 2014, quan va captar 244.929 vots
en tot Espanya

En primer lloc, la demoscòpia ha sigut clau per a la visibilitat de Vox. El baròmetre del CIS del setembre li va atorgar l’1,4% del vot (que sondejos precedents ja havien consignat) i va situar aquesta formació de manera definitiva en el debat públic i en un focus mediàtic que va tendir a sobredimensionar-la. Llavors el que era un rètol extraparlamentari sorgit d’una escissió del PP va començar a prendre corporeïtat com a alternativa política. Això va ser possible perquè Vox, des dels comicis europeus del 2014 (quan va captar 244.929 vots a tot Espanya, 1,5%) havia fet una tasca de sapa que ara ha donat fruits. Així, a diferència del que va passar en els comicis andalusos del 2015 (quan només va aconseguir 18.017 sufragis, 0,4%), ara aquest rètol tenia un lideratge estatal conegut (Santiago Abascal, Javier Ortega i José Antonio Ortega Lara), un candidat aliè a la política professional que repetia (el magistrat Francisco Serrano) i punts programàtics associats a la seva marca que combinen la protesta dretana 'antiestablishment’ i un ultranacionalisme espanyol desacomplexat. D’aquesta manera, en el seu missatge coexisteixen temes tradicionals de l’extrema dreta i la dreta radical (com ara la reivindicació de Gibraltar, l’antiseparatisme, la supressió de les autonomies o el rebuig del feminisme i la llei de memòria històrica) amb d’altres de nous (l’erecció de murs a Ceuta i Melilla davant de la immigració, una denúncia de l’islam radical o un euroescepticisme pròxim al grup de Visegrad). Així doncs, Vox ofereix una síntesi de vells i nous temes de la ultradreta.

Abascal, cabdill d’un rearmament ideològic

En segon lloc, Vox ha comptat amb un escenari on no només ha fet la seva campanya, sinó que també l’hi han fet els seus rivals al donar-li centralitat en el debat. El PSOE i Podem han agitat Vox per mobilitzar el seu electorat, mentre que el PP ha difuminat les seves fronteres ideològiques darrere el votant de Vox i Cs ha evitat qualificar-lo d’"ultradreta". De fet, en el tram final de la campanyael  PP i Cs han considerat Vox un eventual soci de govern per alçar-se amb la Junta. Així, lluny de ser estigmatitzada com una força antisistema en el camp de la dreta, ha sigut considerada protagonista amb plena carta de naturalesa.

Notícies relacionades

En tercer lloc, Vox s’ha beneficiat d’una conjunció de dinàmiques polítiques locals i estatals. Ens referim a l’embafament de 36 anys d’un govern socialista que semblava imbatible, que en la seva última legislatura ha tingut el recolzament de Cs (cosa que descartava aquesta formació com a opció rupturista) unit a un PP en recomposició, esquitxat per la corrupció i descafeïnat ideològicament durant el 'rajoyato' a ulls dels seus sectors més combatius, els qui veurien en Casado un jove tan ambiciós com dúctil pel que fa a principis. Això hauria fet més seductor el lideratge del purista Abascal, un militant popular des de la seva joventut per tradició familiar, bregat en un País Basc castigat per ETA (com exposa en 'No me rindo') i disposat a capitanejar, en sentit literal, un rearmament ideològic de la dreta, una nova "reconquesta", segons Vox. Mereix destacar-se que Andalusia ha conegut ja lideratges populistes de diferent signe, sent rellevants les odissees de dos controvertits empresaris del maó: Jesús Gil amb el seu Grup Independent Liberal (GIL) i Rafael Gómez, Sandokán, amb la seva Unió Cordovesa (UCOR).

¿I ara què? Atès que els comicis andalusos han demostrat que Vox no només aglutina un vot útil, sinó també potencialment decisiu per forjar o condicionar governs, la seva tendència de vot augmentarà. Alhora, la seva eclosió ha anat acompanyada d’un creixement significatiu del PACMA (els 31.735 vots del 2015, 0,8%, passen a 69.660, 1,9%), una alta abstenció (el 36% de 2015 es dispara al 41,3%) i una alça del vot en blanc i nul (la seva suma passa del 2,3% del 2015 al 3,7%), fet que adverteix que la insatisfacció de l’electorat perdura i sembla conduir a un mapa partidista encara més fragmentat. Amb aquest context, l’èxit de Vox a Andalusia podria ser un avís de futurs tocs d’alerta.