El monstre que portem dins

¿Quant són 80 anys? Per al nen de cinc, una eternitat intangible. Una cosa irreal, inabastable. Per a l’avi, poc més que un parpelleig. Un esclat fugaç. Per a bona part de la humanitat, el temps necessari abans de tornar a sortir sense prevenció a l’abisme pel qual es va estimbar dècades enrere. ¿Quant són 80 anys? El temps que tarda a ressuscitar el monstre 

És natural alarmar-se per la irrupció de l’extrema dreta en les institucions democràtiques. No ho és tant posar-se les mans al cap adduint sorpresa. El galop ultradretà fa tremolar, des de fa anys, el terra a tot Occident Governa als Estats Units, Itàlia, Polònia i Hongria. També al Brasil. A França i Dinamarca té el 21% dels vots. A Àustria, el 26%. A Suècia i Finlàndia, el 17%. El 12% a Alemanya i el 13% als Països Baixos.

Ara irromp en el Parlament andalús amb un 11%. No és la primera vegada que partits ultres tenen presència en les institucions democràtiques espanyoles. El feixista Blas Piñar es va asseure al Congrés entre el 1979 i el 1982. I els racistes de Plataforma per Catalunya van guanyar regidories en una quarantena d’ajuntaments el 2011. Però mai havien reunit la força que Vox exhibeix avui a Andalusia.

Epidèmia ultra

L'epidèmia ultra cavalca a cada país a cavall d'un tigre amb ratlles molt semblants. En la resta d'Europa, és el rebuig de la immigració, l'estigmatització de l'estranger, del diferent. No de tots ells, és clar. Només els necessitats.

La Gran Recessió ha empobrit els treballadors europeus i ha disparat la desigualtat social. Les classes populars no han trobat en aquesta dècada protecció política davant el tiberi del capitalisme desregulat. Un marc ideal per a la maquinària propagandística de l'extrema dreta, que dibuixa els immigrants com a abjectes usurpadors de llocs de treball i serveis socials precaritzats. Desigualtat, desemparament, torbació. Desesperança. Por. Primer se sembra la llavor de la por i després es cull el fruit de l’odi.

Vox munta aquest mateix tigre, però el gran salt en les eleccions andaluses l’ha aconseguit en bona mesura a compte del desafiament independentista català. No es pot responsabilitzar els secessionistes d’haver alimentat una reacció retrògrada només pel fet de perseguir un final polític legítim. Però, sí, per haver trencat unilateralment el marc legal de convivència i dimonitzat la societat espanyola. El país, no només el Govern de torn.

Un pont fràgil

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Segurament, la ultradreta hauria emergit de tota manera. No hi ha raó perquè Espanya romangués immune a l’epidèmia occidental. Sobretot, quan la dreta democràtica la legitima i l'esquerra la contempla amb benevolència com un factor de fragmentació del vot conservador.

La irrupció de Vox pot dinamitar el fràgil pont que començava a projectar-se en el conflicte català, la crisi política espanyola més gran des del23-F. Els independentistes saben bé què poden esperar de la dreta espanyola. Només amb un Govern central progressista hi ha possibilitats, no garanties, és cert, que el pont pugui construir-se. La qüestió és si ara contribuiran a l’obra o preferiran celebrar la derrota de l’esquerra i apostar pel com pitjor, millor.