Anar al contingut

IDEES

Amors sense casa

Amors sense casa

Jenn Díaz

No s’acaba mai el debat sobre si existeix una literatura femenina o no, sobre si els llibres escrits per homes i dones tenen diferències de gènere. En el pròleg d’'Amors sense casa', de Sebastià Portell, hi he trobat la resposta: la llacuna que suposa que una comunitat no s’expressi amb la seva pròpia veu, en els seus propis termes. Això és: més enllà de si la literatura escrita per dones és diferent de l’escrita per homes, el que va passar amb l’arribada de les escriptores al món intel·lectual i editorial de l’època va significar exactament això; que les dones, la seva comunitat, començava a expressar-se amb la seva pròpia veu. Això només significa el que sembla: que les dones alcen la seva veu, parlen de la seva pròpia experiència, i els seus personatges femenins es basen en una mirada interior i exterior amb els matisos adquirits amb l’experiència. Mentre que els personatges femenins dels escriptors eren simplement una interpretació de les dones, el canvi radical va tenir lloc amb les escriptores.

Doncs bé, la comunitat LGTBIQ també té veu pròpia. No la té com a LGTBIQ, en la seva especificitat, sinó com a comunitat: s’expressa en els seus propis termes, i no necessita que els escriptors normatius, heterosexuals i canònics els delimitin. ¿Això significa que existeix una literatura, en aquest cas una poesia, LGTBIQ? Això significa que la comunitat té la seva pròpia manera de narrar i relatar la seva realitat. Res més, i res menys. Les dones, en tot aquest temps, han aconseguit explicar la seva història a partir dels seus llibres, els seus relats, els seus versos. No significa que només les dones puguin escriure sobre personatges femenins, ni això significa que hi hagi una sola manera d’escriure sent dona. No parlo de generalitats, sinó d’apoderar també en l’art i utilitzar cadascuna de nosaltres els nostres mecanismes per desxifrar el món que ens envolta.

Sebastià Portell reuneix, per primera vegada en la història, un llibre de poemes sobre homes que estimen i desitgen homes, dones a dones, sobre l’estranyesa del gènere, la identitat i la corporalitat, sobre els amors no normatius i, per tant, sense casa, i sobre el que durant dècades ha sigut silenciat pel políticament correcte. La poesia catalana LGTBIQ ha superat la falta que suposava no expressar-se amb veu pròpia: resulta que sempre n’havia tingut, i que el cànon no se n’havia ocupat.