Shakespeare a Buenos Aires

La política és un espectacle que amaga malament l’essencial: els interessos. Les cimeres del G20 reuneixenlíders més preocupats en llançar missatges de consum intern que en promoure reformes que facilitin la vida de la gent. Es passen gran part del temps negociant un comunicat de mínims, alguna cosa que dissimuli les diferències.

En una d’aquestes cites –el 2008, després del col·lapse de Lehman Brothers–, Nicolás Sarkozy va proclamar: “Refundarem el capitalisme”. Es va emportar els titulars. Apagats els focus, tot va tornar al ‘business as usual’. No es va refundar res; pitjor,es va refinançar els mateixos aventurers que havien provocat la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió.

La crònica de la cimera de Buenos Aires la podria firmar Shakespeare. Ha tingut traïcions, intrigues i gelosia. Van coincidir en l’anomenada foto de família, cada un en un extrem per si de cas, el president turc Erdogan, que sap qui va ordenar l’assassinat de Jamal Khashoggi al consolat saudita d’Istanbul, i el presumpte responsable intel·lectual del crim, el príncep hereu de l’Aràbia Saudita Mohamed bin Salman.

Crisi a Ucraïna

Ara que s’ha calmat el polvorí de Síria, a l’espera de com es resol el control de la província d’Idlib, encara a mans rebels, es reincendia Ucraïna, un assumpte mal resolt a l’espera d’una espurna irresponsable.

La suspensió de la reunió entre Donald Trump i Vladimir Putin és part del teatre. El president dels EUA necessita una constant cortina de fum per esquivar la sospita que el Kremlin el va ajudar a guanyar les eleccions. La suspensió l’ajuda a tapar que el seu exadvocat, Michel Cohen, ha reconegut haver mentit al Congrés. És un testimoni potencial perillós.

Malgrat les seves diferències, Trump i Putin es porten bé. Els uneix que a tots dos els agradaria ser l’altre. El primer sent fascinació pels autòcrates; el segon, pel múscul econòmic dels EUA. Darrere, sense fer soroll, espera el més llest de la classe: Xi Jinping. La paciència és un dels motors de la cultura xinesa. No necessiten escarafalls, tuits incendiaris o guerres comercials, saben que guanyaran la partida a mitjà termini.

L’empestat oficial

El príncep Mohamed bin Salman (MBS) es va presentar a la capital argentina amb dos dies d’anticipació i una cohort de 400 persones. Amb prou feines va sortir de l’ambaixada saudita. Va evitar el carrer i l’hotel. És l’empestat oficial, només per dissimular una mica. El protegeixen els interessos de tots. La seva carta són els milers de milions que té per gastar.

El príncep hereu compta amb el recolzament de Washington. Trump no està disposat a espatllar el megacontracte de 92.000 milions d’euros en venda d’armes. Per a ell, aquests diners pesen més que els informes de la CIA, als quals no dona crèdit. No és l’únic en aparcar els principis. Pedro Sánchez segueix la mateixa línia amb les fragates i les bombes intel·ligents. El més significatiu va ser l’efusiva salutació entre MBS i Putin, un altre a qui no li tremola la mà amb els seus enemics. Entre bombers camina el joc.

La matança del Iemen

A Mohamed bin Salman no se l’acusa només de la mort del periodista Khashoggi, que no deixa de ser un crim individual. És també responsable de la campanya militar del seu país al Iemen. En gairebé quatre anys de guerra han mort entre 10.000 i 30.000 persones a causa de les bombes i els trets (efectes del negoci). El conflicte ha provocat a més la mort de milers de iemenites per la gana i les malalties. Save the Children xifra en 50.000 els nens morts. Es tracta d’una catàstrofe humanitària: 22 milions, dos terços de la seva població, necessiten ajuda i protecció urgent.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tot i que el responsable d’aquestes atrocitats, el Iemen i Khashoggi, se sap impune, alguna cosa es mou sota terra. Human Rights Watch va posar una demanda contra MBS en els tribunals argentins, actius en la persecució dels delictes de lesa humanitat, que són permanents i perseguibles a tot el món, segons els convenis firmats després de la Segona Guerra Mundial. És el que li va passar a Pinochet a Londres, abans que el Govern Rajoy tallés les ales a l’Audiència Nacional a la seva persecució. En el nostre cas l’elecció era la mateixa, principis o negocis amb la Xina. Vam triar els diners.

La cimera es va tancar sense incidents de menció, més enllà de les manifestacions de rebuig i el vol del ninot d’aire que representa un Trump infantil. La seguretat va ser aclaparadora, molt més que a la fallida final de la Copa Libertadores entre Boca i River. A Macri no li importa la imatge del seu país al món, li interessa la que ell pugui projectar sobre Donald Trump. Sempre els interessos; els seus, és clar.