Resistència cultural

Amb la cultura no es pot

Sempre que s'ha intentat reprimir, aixafar o esborrar un idioma, per algun costat ha acabat sortint a la superfície

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp44669751 icult180815184706

zentauroepp44669751 icult180815184706

Els que disfrutem escoltant i aprenent, estem de sort a Barcelona. La mateixa setmana passada vam poder anar a veure què ens explicaven Alessandro Baricco i Bernardo Atxaga, sense haver d’elegir, a més, o podent elegir-los a tots dos, que és el mateix.

No era idiota qui fa uns mesos es va inventar la fal·làcia que els 'top stars’ de l’escriptura, últimament, triaven Madrid, Sevilla o qualsevol altre lloc abans que Barcelona per impartir les seves conferències per culpa del procés. Allò sí que va ser un intent gros d’amenaça a l’hora de fer-nos abandonar tota lluita als qui 'processeàvem'; més gros que qualsevol relat de la fugida del país d’empreses i negocis, ens que d’entrada no solen despertar les simpaties de ningú, tret que s’hi treballi (i ni tan sols això).

Allò que es deia que ningú volia venir es desmuntava amb només obrir qualsevol agenda de qualsevol equipament cultural de la ciutat però el “¡buf! ¡que ve el llop!” ens va fer aixecar les orelles i dir: “un moment, per aquí no”.

La cultura és una cosa que som

Podrem tenir més o menys diners, al final, ja en teníem poc d’abans; no obstant, la cultura no és una cosa que tinguem: és una cosa que som i que circula per vies que no ofereixen el recurs de tancar l’aixeta i així ofegar els de l’altre costat. La cultura és molt més gran, molt més incontenible que tot això. Mireu sinó l’idioma, que n’és part: totes les vegades que han intentat reprimir-lo, aixafar-lo i esborrar-lo, per algun costat ha acabat sortint a la superfície.

Notícies relacionades

Fa uns dies, l’escriptora Luna Miguel parlava en un article del poeta Jorge Alejandro Vargas Prado, que s’inscriu en un moviment de joves peruans que, al crit de “¡reindigenitzem el món!”, fan literatura en quítxua. Tot i que allò és allò i això és això, crec que el paral·lelisme es fa bastant sol.

Atxaga ho deia l’altre dia al CCCB: hi ha llengües (cultures) amenaçades, però les llengües amenaçadores no existeixen; és qui hi ha darrere que les pot intentar utilitzar com a amenaça, però –això ho dic jo– mai se sortiran amb la seva.

Temes:

Escriptors