Bassa, Dolors

Quan parlem de presos i exiliats solem referir-nos als homes. La invisibilitat femenina no només és física sinó també política, perquè, mentre que a Lledoners hi ha establert un politburó on l’efervescència estratègica és notòria, poca gent té en compte, per exemple, la situació de Dolors Bassa o Carme Forcadell. I les seves opinions. Bassa, reclosa al Puig de les Basses, publica articles sobre temes socials i per descomptat que té un criteri propi a l’hora d’analitzar la situació actual. Però no se’n parla gaire, per no dir gens. A diferència del que viuen els presos masculins, ella (i parlo d’ella perquè en conec més els detalls) pateix, a més a més, la discriminació pel fet de ser dona en una presó mixta, és a dir, majoritàriament d’homes.

Ho explica en una entrevista esplèndida que ha emès El Balcó de la SER. Hi parla de la lluita que va mantenir perquè els drets fossin iguals entre tots els reclusos i de la dificultat que significa conviure en un pavelló sense mòduls diferenciats, a la intempèrie. El vessant humà del seu testimoni és escruixidor. Prové d’una dona ferma i decidida, discreta i lluitadora, però també conscient de les seves febleses. Diu que les visites familiars són un engany perquè tots parlen com si no passés res. “O potser no, perquè tots som conscients de l’engany”.  Del que es tracta és de resistir, d’afrontar els embats amb coratge, de sobreviure al desànim. D’enfortir-se.