TV-3 i les lluites

"No estic content”, va reconèixer el director de TV-3 després de convertirl’entrevista  amb Inés Arrimadas l’entrevista Inés Arrimadasen un agre debat. Alguns entusiastes independentistes (també periodistes de TV-3) van promoure un festiu boicot al programa (aquí les coses lletges es fan sovint amb un somriure) i van celebrar la seva poca audiència. Vicent Sanchís ho va confirmar posteriorment: quan apareixen en pantalla dirigents del PP i Cs, el públic de TV-3 fuig. I no va semblar satisfet del fenomen, més aviat conscient que la cadena està atrapada, obligada a elegir entre pluralitat o audiència. Una pluralitat que es compleix en el nombre de veus convidades, però falla en la conducció dels programes, com el mateix Sanchís va il·lustrar en el seu bel·licós tracte a Arrimadas. ¿Com superar aquesta dicotomia?

Per començar, aparcant la imatge caricaturitzada de l’estat botxí i la nació víctima. Ni Espanya és la bèstia antidemocràtica d’Europa (és un dels països de la UE amb menys condemnes en els tribunals europeus), ni Catalunya és impol·luta. Els abusos de poder i la corrupció no ens són aliens. Però, ¿per què no sortir del laberint? L’independentisme no és l’única causa. Hi ha molts clamors al carrer que uneixen independentistes i els que no ho són. Les diverses lluites feministes, el combat a la ultradreta, l’exigència de vivenda digna... Si s’obre el focus, potser tots els catalans se sentiran més aviat rebuts i reflectits.