Banderes i rialles

Portem uns dies amb l’última ximpleria nacional: l’enrenou causat per Dani Mateo al mocar-se amb una bandera espanyola en un esquetx del programa ‘El intermedio’. La primera evidència és que el sentit de l’humor ha passat a ser una espècie en via d’extinció. No és el canvi climàtic, és la mala llet acumulada per les diverses exaltacions nacionalistes amb tendència a menysprear les identitats alienes. La segona evidència és la tossuderia humana a ficar-nos al mateix laberint una vegada i una altra. Ja hauríem de saber que el minotaure no és fàcil de guanyar.

Però continuem així. Tirant pedres a un còmic. Va estar bé que Toni Soler se solidaritzés amb Mateo i es moqués amb una senyera. Queda el dubte de saber què hauria passat si l’acudit no hagués sigut una rèplica a l’entossudiment hispànic i hagués sorgit per generació espontània triant l’estelada com a clínex. En qualsevol cas, a més d’exclamar-nos pels seguidors de la roig-i-groga, també podríem reflexionar sobre si la decisió d’alguns alcaldes de col·locar estelades en llocs públics o el joc del PP d’animar a veure qui la fa més grossa és el més apropiat per mantenir el sentit comú, per evitar que alguns es creguin els amos de la terra i altres sentin el despit del menystingut. Utilitzar la política de la provocació i la gestualitat i, a sobre, embolicar-la amb banderes és sembrar la convivència d’ortigues. I així s’acaben les rialles.