Una batalla política aferrissada

En més d’una ocasió, Barack Obama va dir que la de Ronald Reagan havia sigut una presidència transformadora, i que ell mateix hi aspirava. No hi ha dubte respecte a Reagan: els seus vuit anys com a president, amb l’ajuda de Margaret Thatcher a Londres, van donar lloc a una onada de conservadorisme que en molts aspectes encara segueix vigent avui. Més discutible és que la d’Obama fos una presidència transformadora, per molt que avui la seva figura sigui enyorada a les capes progressistes (o almenys no de dretes) dels EUA i, sobretot, a la resta del món. Obama va deixar per a la posteritat alguns intangibles ‘presidencials’ (respecte a la institució, a la intel·ligència de l’electorat, a l’adversari), però escasses fites transformadores: la desigualtat racial no va desaparèixer sota el seu mandat (al contrari, Black Live Matters), la lluita pel control d’armes va rebre una modesta i insuficient empenta, la seva reforma sanitària va quedar curta en un país sumit en trinxeres ideològiques...

Fracàs el 2016

Amb l’electorat més divers de la història del país i, per tant, en principi menys susceptible de recolzar un candidat de discurs xenòfob i masclista com Donald Trump, els demòcrates no van poder ni van saber el 2016 aprofitar l’impuls dels vuit anys d’Obama per evitar l’arribada del magnat republicà a la Casa Blanca. De l’impuls dels vuit anys de Reagan, en canvi, se’n va aprofitar després d’ell George Bush pare, però, sobretot, els dos mandats van convertir en homogeni un marc mental, un sentit comú social, encara en vigor: preferència per un Estat petit, desconfiança de les elits intel·lectuals, posicionament a favor de la desregulació econòmica... A grans traços, la política nord-americana juga al terreny de joc que es va establir els anys de Reagan. Per això, a Trump li resulta tan relativament senzill esborrar a base d’ordres executives el llegat del seu antecessor.

Molt a desgrat seu, i en contra dels seus propis esforços, un dels llegats transformadors dels vuit anys d’Obama és un partidisme atroç i una dreta, la del Partit Republicà, irracional i en ocasions fins i tot antisistema. Amb la dreta bevent te, el partit de l’ordre, el sentit comú i el centrisme és el Demòcrata, cosa que porta inevitablement a una pugna amb la seva ànima més esquerrana i transformadora, que és letal en termes electorals entre l’electorat blanc de classe mitjana baixa que no es mou per afers identitaris sinó per llocs de treball i l’oneig de les barres i les estrelles, que les banderes tot ho cobreixen, allà i aquí.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Resulta difícil de creure davant d’un personatge tan gran, però Trump, pot ser que fins i tot sense proposar-s’ho, aspira a ser un president transformador. Des de l’altaveu de la Casa Blanca legitima el discurs racista, masclista, nacionalista i fal·laç. Dona legitimitat a mentir sense pudor, a menysprear el que és diferent, a castigar sense remordiments el feble, a ridiculitzar el pobre. Lidera el ressorgiment de la pitjor part de l’essència nacional en un món global, la resistència a morir d’una manera d’entendre el món reaccionària i retrògrada que es va donar per morta quan en realitat s’ha de lluitar cada dia per evitar que ressusciti.

La bèstia negra

En la línia de Trump sorgeixen els Salvini i Baldasano d’aquest món, cada un amb les seves característiques pròpies però units per la barra amb què defensen una dreta pura i pel perill que suposen per a la llibertat i la democràcia que els ha portat al poder. Trump no s’entén sense Steve Bannon, tot i que ja no estiguin junts. En aquest sentit, aquestes eleccions de mig mandat, més enllà de les composicions de les cambres, serveixen per comprovar si aquesta part de l’electorat tan exquisida que es dissol en dotzenes de debats acadèmics i ideològics complexíssims i interessantíssims, però que només serveixen per desincentivar la participació en les eleccions, s’ha adonat que vivim temps de defensa dels principis democràtics aferrissats, centímetre a centímetre, sense quarter i sense fer presoners. Només així es frena la bèstia negra, només així s’evita que Trump es converteixi en alguna cosa més que un parèntesi (vergonyós i vergonyant) en la història dels Estats Units.