22 set 2020

Anar al contingut

LA CLAU

Pastar la violència

Pastar la violència

Olga Grau

La fiscalia ha pastat el concepte de violència per sustentar el delicte de rebel·lió amb un únic objectiu instrumental: aturar als jutjats el que des de l'Estat no s'ha sabut gestionar políticament

L’existència d’una violència suficient per fer trontollar l’Estat és la peça fonamental de la causa per rebel·lió contra els líders independentistes. I de la lectura de l’escrit d’acusació de la Fiscalia General de l’Estat, que demana penes de presó de fins a 25 anys als líders del procés, en el cas de l’exvicepresident Oriol Junqueras, i de 17 anys per a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, es desprèn que, pel que fa a la qüestió de la violència, el concepte s’ha pastat per donar-hi una forma convenient que serveix un únic objectiu instrumental: aturar als jutjats el que des de l’Estat no s’ha sabut gestionar políticament.

L’escrit d’acusació flaqueja en el concepte de la violència. Afirma que els líders del procés “van estar a punt d’aconseguir la independència amb els seus actes delictius”, quan el referèndum realitzat a Catalunya mai va ser reconegut per l’Estat espanyol ni per Europa. També s’afirma que els líders independentistes van contemplar la “utilització de tots els mitjans que fossin precisos per assolir el seu objectiu, incloent-hi la violència necessària”.

El mateix escrit entén com a violència ocorreguda i provada la resistència passiva dels ciutadans als col·legis electorals l’1 d’octubre, les manifestacions al carrer a favor de la independència i la recerca de “conflictivitat” amb l’Estat per part dels líders independentistes. L’acusació assenyala que l’ex Govern comptava “amb un cos policial armat i integrat per 17.000 efectius”, que són els Mossos d’Esquadra. Però en cap moment aporta cap prova que els Mossos s’alcessin en contra del poder de l’Estat espanyol amb armes, i el mateix document conclou que la seva manera d’exercir la violència va ser “la inacció i la passivitat”.

En un país amb una història tan sagnant com Espanya, la violència contra un Estat democràtic no és un concepte abstracte i tampoc s’assimila a desobediència o resistència. Tampoc ho és en una Europa que ha viscut dues guerres mundials. La filòsofa alemanya Hannah Arendt, en el seu magnífic assaig Sobre la violencia, assegurava que, pel seu caràcter instrumental, "la violència sempre necessita eines (armes, tecnologia), i la seva acció té resultats impredictibles".