Espanya menteix

Acuso l’Estat espanyol de mentir. També els partits, els mitjans de comunicació, els jutges, els fiscals, la policia i la Guàrdia Civil i qui vulguin afegir. Acuso també el cap de l’Estat de ser còmplice necessari en la traïció a la veritat. Els acuso de dinamitar qualsevol indici de confiança en les institucions. Els acuso també per la seva falta de respecte a la democràcia en nom de la raó d’Estat. Els acuso de ser irresponsables, covards i mesquins. Els acuso d’esbargir-se en la revenja i escopir en els dos plats de la justícia. Els acuso d’utilitzar la plantilla del terrorisme per acabar amb el sobiranisme. Els acuso d’equiparar manifestacions amb assassinats. Els acuso de l’oprobi que suposa ser espanyol en aquests temps. Els acuso de fanatisme. Els acuso de falta d’humanitat. Els acuso d’acostar-se a realitats complexes com si fossin aficionats en un camp de futbol. Els acuso de pocavergonyes i de falta de dignitat. Els acuso perquè en els seus somnis més íntims els catalans ens peguem entre nosaltres i quan es desperten fan tot el possible perquè així passi. Els acuso d’enorgullir-se de viure en un permanent ‘delirium tremens’.

Els acuso després d’haver fet el mateix, en moltes ocasions, amb el Govern català, que més d’una vegada he qualificat d’irresponsable i temerari. Els acuso després d’haver participat intensament en exercicis de severa autocrítica i autoflagel·lació sobiranista. Els acuso amb una tristesa que encara m’acompanya pels fets d’octubre de l’any passat en què el Govern català i el Parlament de Catalunya van portar a la pràctica actuacions que indefectiblement haurien de tenir conseqüències jurídiques per als seus oficiants. Conseqüències que un, en el seu infantilisme, creia fins a l’últim moment que se situarien en el terreny de la justícia i no en el de la revenja.

Els acuso de segellar totes les portes de la moderació i del diàleg. De voler humiliar el feble i el vençut clavant la bota de l’autoritarisme en la nou de l’adversari. Els acuso de ser la pitjor gent i la més incapaç en el pitjor moment possible.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I tot i així, s’ha d’insistir en la moderació. Mantenir el cap fred. No s’ha d’oblidar que la millor manera de fer front a una injustícia és deixant de banda les emocions sense trair les conviccions. Saber que les opinions públiques són volàtils i que no n’hi ha prou de tenir raó avui, sinó que també convé tenir-la demà i passat.

Potser li hauria de dir al lector que sento faltar-li al respecte si comparteix les tesis de la fiscalia i de tots aquells que avui celebren l’acte d’acarnissament institucional contra els líders del procés. Mirin, un intenta, dia, sí, dia, també, entendre totes les parts i fer el possible des de la seva insignificança per rehabilitar els espais de convivència i diàleg. Però avui només podria deixar de veure les coses de la manera en què les escric si m’arrenqués els ulls. Gairebé sempre hi ha marge per a la interpretació, però hi ha ocasions en què la veritat no admet ni el més mínim dels matisos. I a Catalunya no hi ha hagut violència. Matisar aquesta afirmació seria, ja per si mateix, participar de la farsa de la mentida.