Anar al contingut

Peccata minuta

Dia de Difunts

Dia de Difunts

Joan Ollé

He tingut l'oportunitat de parlar amb alguns juristes d'aquí i d'allà, 'indepes' i no, i tots han coincidit, amb Europa, en l'exageradíssima desproporció (llegeixi's: venjança) entre càstig i culpa

Estava jo tan tranquil amb el meu article ja enllestit quan, com una destralada, una notícia terriblement real va superar per golejada la ficció d’'Àngels a Amèrica' al Teatre Lliure. (Venia a dir que a Barcelona/Catalunya resideixen centenars d’actrius i actors hispanoparlants que, malgrat ser de raça blanca, difícilment trobaran feina als nostres escenaris per no acabar de dominar el gran enigma de les vocals obertes, tancades o neutres).

Qui hagi tingut la deferència de llegir-me en aquestes pàgines sabrà que no em compto entre els que defensen la molt teatral mentida del “mandat de l’1 d’octubre” ni, encara menys, que els polítics empresonats i viatjats siguin herois de cap democràcia. Ni popular: 47%. Teatre d’aficionats.

Aquest divendres, Dia de Difunts, la Fiscalia i Advocacia de l’Estat -poli dolent, poli pitjor- van donar a conèixer les penes que apunten contra les dones i homes que es van passar la Constitució per l’Arc de Triomf proclamant una República d’Ikea que ni tan sols va despenjar la roig-i-groga del pal de la Generalitat: als catalans ens perd l’estètica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No tinc ni la més pàl·lida idea de justícia més enllà del que dicta el sentit comú, però al llarg d’aquest sucós any he tingut l’oportunitat de parlar amb alguns juristes d’aquí i d’allà, 'indepes' i no, i tots, tots, tots, han coincidit, amb Europa, en l’exageradíssima desproporció (llegeixi’s: venjança) entre càstig i culpa. (Demagògia: ¿quantes cadenes perpètues mereixeria Aznar pels centenars de milers de morts a l’Iraq?)

Naturalment, l’esperada gran notícia ha exasperat, com ja estava previst, els ànims de tiris i troians: els molts màsters en justícia acumulats per l’indesmuntable somriure a l’estil 'Joe Rigoli' de Casado (¡Torna, Mariano!) li autoritzen a lladrar que és indecent que l’Advocacia descarti la rebel·lió a bord (¿separació de poders?). L’altra part contractant (confusos entre el farol, el brindis al sol i el 'nosaltres sols') insulten al voluntariós Sánchez de còmplice de la repressió mentre firmen a cau d’orella acords amb el seu Govern i només admeten Pressupostos a canvi de generosa impunitat.

Abomino les sentències, ja que endevino en aquestes un molt antidialèctic ànim de càstig exemplar d’un Déu terrible que no té a veure res amb el futur ni amb la concòrdia. De la mateixa manera, exigiria als represaliats de la Casa i el Consell de la República d’Ikea que baixessin del seu núvol 'magrittiana', de la seva fugida cap enlloc, tornessin al planeta Terra i demanessin disculpes als seus 2.000.000 adeptes per haver jugat perillosament al pòquer desobeint -no ignorant- les regles del joc.  I van perdre. D’aquest divendres, Dia de Difunts, fins a l’estiu del 19 queden gairebé nou mesos: el temps de parir una cosa nova.