L'enrevessat futur energètic

Recentment, llegia en un llibre la següent història. El 1975, després del primer xoc petrolier i una vegada que la crisi energètica desencadenada havia sigut controlada, l’Acadèmia de Ciències dels EUA es va embarcar en un ambiciós projecte amb l’objectiu d’elaborar una “anàlisi detallada de tots els aspectes de la situació energètica de la nació”. Per això, a fi d’assegurar la més àmplia participació dels agents socials interessats, es va crear un comitè interdisciplinari conegut com CONAES (Committee on Nuclear and Alternative Energy Systems). Aquest incloïa entre els seus membres experts del món acadèmic, organismes governamentals, companyies petrolieres, empreses manufactureres, companyies elèctriques, bancs i despatxos de juristes. Des del punt de vista de les titulacions, la comissió comptava amb enginyers, físics, geofísics, economistes, sociòlegs, ecòlegs, un metge, un banquer i un advocat del Ministeri Públic. La idea era que, en el termini de dos o tres anys, el CONAES havia de ser capaç d’elaborar un informe de 150-200 pàgines que recollís recomanacions, consensuades entre els experts, sobre quines tecnologies havien de rebre el recolzament del Govern i quines no.

No obstant, malgrat tota la posada en escena i l’esforç desplegat, el resultat va anar poc més enllà de ser una llarga sèrie de reunions interminables. Com va assenyalar el 1978 Philip Handler, president de l’Acadèmia de Ciències, “la primera reunió del CONAES va ser un poema; la tensió era gairebé física; les sospites, evidents; els noms de pila amb prou feines van ser utilitzats; la polarització dels punts de vista en relació amb l’energia nuclear, explicita. Quatre anys més tard, aquesta polarització persisteix i moltes de les posicions inicials continuen sent defensades de forma rutinària”.

Cap a 1981, la disputa i el desacord havien inflat l’informe a 718 pàgines. Malgrat les repetides rondes de revisió externa, els experts no van ser capaços d’assolir un comú denominador raonable. Finalment els responsables del CONAES van desistir en el seu afany i van donar a conèixer un informe dividit en capítols que recollien les visions de les parts confrontades, acompanyades de multitud d’advertències. Fins i tot, per aconseguir que els membres del Comitè rubriquessin l’informe, va haver d’adjuntar-se un apèndix en què els participants podien exposar els seus comentaris personals si és que desitjaven aclarir o mostrar la seva oposició a l’exposat en el text principal.

Difícil consens

El procés de preparació de l’informe del CONAES constitueix una mostra de les dificultats que afronta qualsevol grup que intenti arribar a un acord en temes energètics. Harvey Brooks, president d’aquest comitè, va arribar a comentar que la tasca resultava impossible, “almenys al si d’un grup que representi de forma honesta l’ampli espectre de visions actualment defensades en les comunitats acadèmica, intel·lectual i industrial”. D’altra banda, l’esdevingut suggereix que si alguns dels millors i més brillants experts van ser incapaços d’arribar a un acord sobre el futur energètic d’un sol país, a escala global el problema s’amplifica.

Amb aquesta història de fons, un no podia més que alegrar-se quan fa uns mesos, la comissió d’experts nomenada al nostre país per l’anterior Govern per assessorar la llei de canvi climàtic i transició energètica anunciava que havia conclòs en un termini de temps relativament breu la tasca encomanada.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No obstant, en el meu fur intern sabia que no convenia llançar les campanes al vol. Una vegada aconseguit el consens tècnic, s’iniciava una altra etapa igual de complicada: l’etapa política. No és la primera vegada que al nostre país s’aconsegueix el tan anhelat i difícil consens en matèria energètica. Durant el període 2006-2009 vaig formar part del Consell Assessor sobre Prospectiva Energètica a Espanya a l’Horitzó del 2030, afavorit per la secretària general de l’Energia del llavors Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç. El treball llavors encomanat també va arribar a bon port, però finalment va acabar oblidat en un calaix per discrepàncies d’alguns membres rellevants del Govern sobre el paper assignat a la nuclear com a energia de suport (eren temps del president Rodríguez Zapatero).

Després d’aquesta última aturada, han hagut de transcórrer vuit anys per reprendre la recerca i assolir un nou consens. Però amb el canvi de Govern encapçalat pel president Sánchez torna a estar en dic sec. ¿Per quant temps?