La nova generació de veïns emprenyats

Probablement, el macrodispositiu delsMossos d’Esquadra del passat 29 d’octubre contra els narcopisos no s’hauria fet sense la protesta insistent i tossuda dels veïns. Només al Raval hi ha una desena d’entitats i plataformes que denuncien els problemes de convivència del barri. Ciutat Vella és ara el punt més calent del moviment veïnal. Fa anys, durant la Transició, els barcelonins més combatius també se situaven als barris de la perifèria. Veïnsque van empènyer la ciutat i que van aconseguir millores substancials per a uns districtes amb moltes necessitats, tot i que per aconseguir-ho s’hagués de segrestar autobusos, com van fer a Torre Baró per reivindicar la millora del transport públic.

Noves plataformes

Aquests líders veïnals es van convertir en una veu autoritzada i imprescindible per saber el que passava als barris. Ho feien des de les associacions de veïns i des de la FAVB, que les unia totes. Però aquestes organitzacions més tradicionals han quedat sobrepassades per l’allau de noves plataformes, entitats i organitzacions que han trobat en les xarxes socials i el WhatsApp el seu altaveu més efectiu. No es necessita gaire infraestructura, ni local, alguns es reuneixen als bars, ni tampoc ser molts. Només s’ha de tenir un problema. Ara a Barcelona cada causa té qui la defensi.

L’exemple més clar és el del Raval, però n’hi ha d’altres. Els veïns que s’han conjurat per defensar la ciutat del turisme massiu, les plataforma supraveïnals que pretenen ser un tsunami contra la gestió d’Ada Colau, el Sindicat de Llogaters i tots els que lluiten contra l’especulació immobiliària, els veïns que demanen menys soroll a les places de Gràcia, els que volen més espai per alsgossos. Fins i tot als barris d’ordre, amb al·lèrgia a la mobilització veïnal, es protesta contra els carrils bici i la prohibició dels gossos al Turó Park. Fer-se sentir, demanar millores, reivindicar-se, denunciar, no conformar-se. I tot això gràcies al temps personal dedicat al bé comú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Que hi hagi més entitats a Barcelona amplifica el missatge, però també provoca que la veu veïnal estigui més fragmentada, i fins i tot, barallada. Un problema d’estratègia  que sembla que no importa a aquestes organitzacions. Tots defensen els seus matisos, les diferents maneres de plantejar solucions i la seva personalitat pròpia. Només els uneix un mateix objectiu, situar problemes molt reals en el centre del debat polític. I ho han aconseguit.

L’explosió de nous moviments és un símptoma que a Barcelona hi ha coses que no funcionen i que es necessiten més canals de participació. També ha obligat a posar davant del mirall una alcaldessa que ve de l’activisme i que ara ha de gestionar reivindicacions que li arriben via pancarta. Per tot això s’haurà de llegir bé el que ens diuen les noves entitats i estar atents alslideratges i fitxatges polítics que puguin sortir d’aquest planter. Els veïns, alguns més emprenyats que d’altres, són els autèntics fiscalitzadors, la veritable oposició municipal. Sense aquestes veus que pressionen i incomoden el govern municipal, Barcelona seria molt pitjor.