Que es reinventi ta mare

Des de fa alguns anys és habitual sentir per tot arreu el terme ‘reinventar-se’. Un no sap gairebé mai què vol dir, però sens dubte fa referència a un canvi radical en la teva manera d’enfrontar-te a tot plegat. De  vegades sentim crítics que afirmen que, en el seu últim treball, determinat artista s’ha reinventat. Sens dubte, qui s’expressa així considera que això és una cosa meravellosa i digna d’elogi.

Tot i que aquesta mena d’afirmació resulta enutjosa, és molt pitjor quan es fa en primera persona. Un cantant, per exemple, és entrevistat a la ràdio i ens diu, molt satisfet, que s’ha reinventat. Així, sense més ni més. Ens ho deixa anar amb un convenciment total, segur que tots valorem el gran esforç mental que ha dut a terme, la seva tenacitat per alliberar-se dels prejudicis i dels camins marcats. És com si ens digués: “Nois, tinc la ment tan oberta, estic tan poc enganxat als meus propis esquemes mentals, que soc capaç de tornar a començar des de zero”.

Curiosament, els que afirmen que s’han reinventat, obliden que, per a això, abans haurien d’haver inventat, cosa que generalment mai han fet. Per retrobar-se amb alguna cosa, primer és necessari haver-se-la trobat; per retrocedir, abans hem hagut d’avançar, i per recordar, és inevitable haver viscut. Aquests últims tres exemples ens semblen perfectament obvis, però caiem sempre en la trampa dels que afirmen que s’han reinventat sense haver inventat prèviament absolutament res.

Imaginem que tots els grans artistes que ens puguin passar pel cap haguessin rebut, en algun moment de la seva vida, el consell de reinventar-se. “Mira, Johan Sebastian, fa molt temps que et dediques al mateix estil musical. Molen les teves fugues, les teves cantates i les teves partites, però crec que ja és hora que et reinventis”. Si Bach visqués avui, sens dubte hauria de suportar aquestes coses. I el que hauria de contestar el músic és: “Calla, jo he inventat alguna cosa, ¿què diables has inventat tu, presumptuós?”.

Qualsevol artista honest (i no és necessari que sigui algú tan extraordinari com Bach) s’inventa una sola vegada, al principi, quan descobreix, potser en la seva infància, sense ser-ne conscient, la manera d’extreure del món aquesta bellesa personal que només ell ha vist. Exigir-li que es reinventi, que faci per segona vegada aquesta proesa miraculosa, implica no haver entès què coi és l’art ni el que de veritat ens aporta.

Si els objectes pensessin, alguna estrella ximple i plena de presumpció li diria a la galàxia: “Reinventa’t, fa deu mil milions d’anys que gires estúpidament amb la mateixa forma espiral”. Fins i tot tindria la barra de demanar a l’univers sencer que també ho fes: “Ja fa molt del teu ‘big bang’; potser ja en tocaria un de nou. ¿No et canses, vell cosmos, d’utilitzar sempre les mateixes lleis físiques, un dia sí i l’altre també? Explota de nou, que ja canses”. Aquesta estrella beneita no sabria que les coses realment importants, com l’univers i l’art, neixen una sola vegada.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

No sé si vostè, lector, és un artista, però si ho és i en algun moment de la seva vida algú li demana, ple de condescendència, que es reinventi, sisplau respongui-li amb un somriure: “Que es reinventi ta mare”.