Una cosa pitjor que l'algoritme

La mare del tipus que no conec havia mort i aquest va penjar un text preciós a Facebook. Omplia el paràgraf de records  amb la naturalitat amb què es deixa la manta a sobre del sofà quan s’ha fet tard. Allò estava escrit amb malenconia i sense ornaments, al contrari que l’obituari d’un banquer que et pots trobar en la premsa qualsevol dia. Desprenia calidesa casolana, tristesa sincera.

D’altres matarien la seva mare a canvi d’uns quants 'm’agrada'. Retransmeten en directe les minúcies de la seva vida i converteixen qualsevol inconveniència en un drama de mida nacional, però també passa que, enmig de l’olla de grills, ensopegues amb un tros d’humanitat autèntic. En moments així no saps gaire bé com respondre. No vaig voler deixar-li un comentari, em feia vergonya. Tampoc em vaig animar a enviar-li un privat. Vaig pensar: quan torni l’Andrea he d’ensenyar-li el text, l’emocionarà.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan l’Andrea va tornar i vaig tornar a entrar a Facebook, l’algoritme havia amagat el text. No recordava el nom de l’autor, així que em va ser impossible recuperar-lo. Tres dies després, per sorpresa, el text va tornar a emergir en el pantà blau on llancem les nostres restes. Mentre el text estava a la deriva havia aconseguit més de 3.000 reaccions. Vaig tafanejar els comentaris. Molta gent li enviava abraçades i li deia que s’havien emocionat. Vaig pensar que tant de bo el tipus fos prou vanitós perquè aquestes paraules li animessin una mica el dol. Una dona li havia posat que la seva mare també va morir el mes passat i que les paraules del desconegut l’havien ajudat molt. 

Va ser en aquell moment quan vaig descobrir una cosa fastigosa. Entre la muntanya de cors i cares tristes, algun desgraciat havia escopit la icona de la cara morta de riure. Hi ha qui no es comporta ni en les vetlles. Vaig decidir escriure aquest article contra la brutalitat de les xarxes socials quan vaig veure aquesta careta cínica i riallera. Però llavors vaig descobrir que la icona se m’havia escapat a mi. Durant tres dies, tothom ho va poder veure.