En suspens

Kavafis va escriure un poema, Esperant els bàrbars, en el qual descrivia el neguit i l’excitació, la por i l’esperança que niaven en un poble que vivia expectant davant la notícia de la imminent aparició d’aquells que havien de capgirar l’ordre de les coses. Tot quedava en suspens abans de l’arribada d’un nou estat, d’una civilització diferent, d’una manera distinta d’organitzar-se. A diferència del que algunes lectures proposen, els romans (el poble implícit en el poema) no temen els bàrbars. Simplement els esperen i, mentre esperen, són incapaços de fer res més, conscients que res no serà el mateix quan els bàrbars arribin. ¿I quina necessitat hi ha, doncs, de fer res sabent que no valdre de res fer-ho?

El poema acaba amb una desolació col·lectiva. Una infinita decepció i un interrogant davant del futur. Els bàrbars “no han vingut” ni vindran. “I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?”, diuen els romans. “Aquesta gent alguna cosa bé resolia”. Fa un any, en aquells dies estranys d’octubre, convulsos, inquietants, vaig pensar en Kavafis. Van ser uns dies en els quals vam viure, en universos paral·lels, la imminència de la república, la proclamació sobtada, la retirada caòtica, l’alegria o el temor o totes dues coses. I no fèiem res, com si els bàrbars (i que cadascú els personalitzi al seu gust) estiguessin a les portes de la ciutat. Aquells moments de paràlisi, d’estupefacció, de col·lapse.