Desconfiança en el Suprem

L’embolic de les hipoteques s’està carregant la confiança dels ciutadans en una altra institució. En aquest cas, el Tribunal Suprem. La societat contemporània exigeix transparència en l’exercici del poder. I quan les institucions s’exhibeixen en una urna de vidre han de ser tremendament acurades amb els gestos que fan i amb les paraules que diuen. Altrament, els seus malentesos se les carreguen. Des de la celebrada sentència que estableix que són els bancs i no els compradors els que han de pagar l’impost per inscriure les hipoteques, tot el que ha fet i dit la Sala Contenciosa Administrativa i el president del Tribunal Suprem han consagrat un estereotip: a Espanya quan algú es fica amb els bancs acaba havent de recular. Aquest daguerreotip evita explicar i entendre la complexitat de l’assumpte tractat.

La principal confusió ha consistit a posar els bancs com a objecte de la sentència, quan en realitat n’eren un subjecte passiu. La sentència esmenava la plana a la jurisprudència de la mateixa sala del Suprem, que havia sigut ranca, i en última instància al reglament de l’Agència Tributària que així ho establia. No s’ha de ser molt rebuscat per establir que la conseqüència més lògica del canvi de criteri és que les comunitats autònomes haguessin tornat als compradors de vivendes l’impost indegudament liquidat i haguessin obert diligències per reclamar-lo als bancs. Una interpretació de la sentència en aquest sentit hauria arreglat moltes barrabassades de cop. Els ciutadans afectats no haurien hagut de pledejar contra els bancs. I aquests haurien hagut de negociar amb les hisendes públiques el pagament de l’impost mal liquidat que es podria haver fet a compte de determinats crèdits fiscals, amb la qual cosa haurien evitat els vaivens borsaris.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Malejar el Tribunal Suprem no és bo per a gairebé ningú. En primer lloc per alsciutadans, que perden la confiança que necessiten tenir en la justícia especialment en assumptes que afecten tan directament la seva vida quotidiana com és la vivenda. En segon lloc, per al mateix Estat, perquè necessita la fortalesa de les seves institucions per atendre els desafiaments interns i externs que té en aquest moment. I en tercer lloc per alsbancs, en particular, i les empreses, en general. El tan mencionat principi de "seguretat jurídica" amb el qual es justifiquen moltes mesures s’ha d’aplicar també en aquest cas. Com deia el malaguanyat José Manuel Lara, les empreses necessiten que les institucions siguin "previsibles". Malejar-les tendeix a embogir-les. 

L’argument que utilitza el president de la Sala Tercera per paralitzar l’aplicació de la sentència contrària als bancs perseguirà el Suprem per sempre. L’argument de l’"enorme repercussió econòmica i social" ja el guarden els independentistes per quan es publiqui la sentència dels polítics presos. Però no seran els únics. Qualsevol causa defensada per molta gent o per gent molt poderosa voldrà acollir-se a aquest principi. És el mal que queda d’aquesta barrabassada.