Miratge a Kosovo

Durant uns quants dies, a finals d’agost,Kosovo va tornar als titulars. Va ser quan el seu president,Hashim Thaci, i el deSèrbia,Aleksandar Vučić, van declarar que estaven considerantmodificar les seves fronteres i assolir unacord que posi fi a les seves (enormes)diferències.

Arribava així un buf d’aire fresc, de la mà dels líders dels dos països, en la recerca de la solució a unconflicte que porta enquistat més de 10 anys. Un conflicte que té atrapat aKosovo en els llimbs delno-reconeixement internacional–perun petit però poderós grup de països, entre els quals hi haEspanya– i que ha tallat les ales europees de Sèrbia.

Però va ser només un miratge. Al costat de la sorpresa positiva de la iniciativa, l’aclaparadora realitat. La d’unesrelacions que mai han sigut fàcils i que tornen a ensopegar ambnombrosos esculls,com es va veure poc després en la frustrada reunió conjunta amb la cap de la diplomàcia europea,Federica Mogherini. La d’un president, el kosovar, que espera una sentència del Tribunal Especial per a Kosovopercrims de guerra que inclouen el tràfic d’òrgans. I la de la idea de la modificació de fronteres, que sense haver sigut realment explicada ni desenvolupada, ha suscitat dins i fora de la regió tots els temors imaginables. Els records de les seves conseqüències són encara massa recents i ningú vol reobrir la capsa de Pandora.

Brindis al sol

Com un brindis al sol, el ministred’Afers Exteriors,Josep Borrelldeclarava llavors que, en cas de prosperar un acord entre Kosovo i Sèrbia, Espanya es repensaria la seva posició. “No serem més papistes que el Papa”, va dir. Ja sabia ell que això no arribaria, almenys a curt termini, enlloc.

L’altre miratge és el del dia a dia dels kosovars. A primera vista,Prístina estàplena de vida –els seus habitants sempre han presumit d’una intensa vida nocturna–, amb locals moderns i animats i amb carrers plens de la bullícia, del trànsit i del caos tan característics de lesciutats balcàniques. Però la processó va per dins.

“Tothom se’n vol anar d’aquí, sobretot els joves”, diu una alta funcionària de laUnió Europeaal país. Amb un 53% de la població amb menys de 35 anys i un atur juvenilde més del 50%, les perspectives no són prometedores. Un lloc amb escàs present i ennuvolat futur, que continua vivint de l’ajuda internacionali de l’esperança de guanyar-se el dret a asseure’s a la taula comunitària.

Cercle viciós

Notícies relacionades

Kosovo, 10 anys en construcció

Illa, malgrat Sánchez

La solució haurà de passar necessàriament per ells mateixos; perquè serbis i kosovars arribin, algun dia, a un acord, fora del cercle viciós de paternalismeidependència que domina el país. Però almenys entre els funcionaris europeus destinats allà el sentiment que abunda ésl’escepticisme, tot i que només ho confessin a porta tancada.

“Espanya no ens reconeix”, em deia fa uns dies a l’aeroport de Prístina l’empleat de facturació al tornar-me el passaport. “Si us plau, ajudi’ns que ho faci”. Com si qualsevol ciutadà espanyol, pel fet de ser-ho, tingués la capacitat d’influir en una decisió així. Perquè encara a algú li quedin ganes de dir que vol ser com Kosovo.