Vivint entre trucades

M’he aixecat i he esmorzat. Amb certa pressa, perquè se m’havia ocorregut un tema que podia ser, en principi, adequat a la meva columna en EL PERIÓDICO. He escrit quatre o cinc línies i llavors ha sonat el timbre de la porta del nostre pis.

La meva dona, si és a casa, és la que corre cap a la porta, si no és així, m’aixeco i vaig jo. No importaria si no fos que quan truca algú, a la porta o al telèfon, no puc evitar pensar qui deu ser, què passarà. No passa res, algú ha portat un paquet a casa o em proposen una oferta.

El més urgent, per a mi, és saber com he de continuar el que he començat a escriure. ¿En quin punt em trobava? Intento recuperar la idea que m’ha portat fins aquí. Més o menys, ¿què volia dir? "Intent recuperar", dic, perquè al cap d’una estona em truquen per oferir-me una assegurança contra no sé què... Vull creure que el món és ple de bones intencions i arribo a pensar que un dia em trucaran per oferir-se a escriure els meus articles.

Però no tarda a sonar el timbre de la porta. M’aixeco, és clar. Aquesta és una oferta que no m’interessa gens, però l’home insisteix. En fi, adeu. M’havia aixecat, evidentment, i ara torno a la meva cadira. ¿Què estava escrivint? ¿Què havia pensat per continuar? Ara puc tornar a asseure’m a la meva cadira. I miro l’Olivetti com si pogués dir-me que havia d’escriure ara. ¿Què havia pensat?

"A la tercera va la vençuda", diu una expressió que no recordo d’on ve ni com. Exactament com el meu intent d’article. No tinc present el que havia pensat ni se m’ocorre com havia de continuar, i això que havia pensat que tot ho tenia clar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I allò que anomenen els "fils narratius" d’una història, ¿on havia anat a parar el meu fil? Penso que ja en trobaré un altre.