El Quebec i la profecia Dion

La casualitat ha volgut que la visita de Pedro Sánchez al Canadà hagi coincidit amb les eleccions celebrades a la província del Quebec. Sánchez va dir que Quebec "és un exemple que des de la política es poden trobar solucions a una crisi secessionista". Dies després, el poderós en altre temps Partit Quebequès –artífex de les consultes secessionistes del 1980 i el 1995– va obtenir el pitjor resultat electoral de la seva història: 9 de 125 escons amb un 17% dels vots. És veritat que el PQ no era l’únic partit independentista que acudia a les eleccions. Québec Solidaire va obtenir 10 escons amb un 16% de vots. Però el milió tres-cents mil vots dels dos partits està molt lluny dels 2,5 milions sumats obtinguts pels federalistes de Coalition Avenir Québec (majoria absoluta) i el Partit Liberal.

L’exemple quebequès mostra que el secessionisme, com els gasos, s’expandeix (el PQ va tenir sòlides majories absolutes en les últimes dècades del segle XX), però també es contreu (el 2014 ja es va donar una primera patacada al perdre 24 escons de cop). Vet aquí una lliçó per a altres contextos semblants: la creença que el secessionisme està cridat inexorablement a expandir-se no té gaire fonament empíric. (Un altre cas exemplar és Escòcia, on en les legislatives del 2017 l’SNP va passar de 59 escons amb el 50% dels vots a 35 amb un 37%).

La difícil secessió

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però més enllà de les possibles comparacions amb casos semblants, el fracàs de l’independentisme quebequès –dos referèndums perduts i ara l’enfonsament electoral– ens remunta a una mena de predicció que va formular Stéphane Dion el 1996. El politòleg canadenc va publicar un cèlebre article en què es preguntava per què la secessió és tan difícil en democràcies consolidades ('well-established' en anglès). Sens dubte, fins ara els moviments secessionistes no han aconseguit trencar mai una democràcia consolidada a través d’un referèndum o una victòria electoral. ¿Per què? Dion va suggerir que els moviments secessionistes es basen en dues percepcions: la por inspirada per la unió –la sensació que la unió deteriora la situació política, econòmica o cultural d’un grup regional– i la confiança inspirada per la secessió. I va afirmar que les secessions són improbables perquè aquestes dues percepcions no solen donar-se a la vegada amb un alt nivell d’intensitat.

El fracàs del sececionismo escocès el 2014 es pot explicar amb aquests paràmetres: la unió amb el Regne Unit podia constituir una amenaça per a Escòcia, però la secessió es va percebre com a massa arriscada per amplis sectors de la població. El cas català podria respondre al mateix patró. Amb les lamentables patacades de fa un any Espanya va fer por en un sentit literal. Però sembla que la secessió no inspira prou confiança més enllà del perímetre dels 2 milions de convençuts. I veient per on camina el lideratge independentista aquests dies, no sembla que la seva prioritat sigui precisament sembrar més confiança.