S'acaba la legislatura que mai va començar

La legislatura s’ha acabat a Catalunya des del punt de vista pràcticCatalunya. Potser seria més encertat escriure que ni tan sols va començar. S’ha d’entendre la legislatura com un període de temps determinat en què un govern dissenya i implementa polítiques concretes amb un objectiu de transformació social de major o menor importància. Això és un cementiri. Un cementiri sorollós, però un cementiri, al cap i a la fi. Tot és foc fatu. Fum de cementiri.

Repetir el que es va fer l’octubre del 2017 

La presidència de la Generalitat està en mans d’un activista que creu de veritat que Catalunya ja s’ha autodeterminat i que amb les sentències dels polítics presos arribarà el moment, ara sí, en el qual la república es posarà a caminar definitivament perquè la indignació serà tanta que la ira aquesta vegada no podrà contenir-se. S’ha de tenir en compte que, darrere d’aquesta convicció presidencial, també hi ha el degoteig reiterat de Carles Puigdemont recordant cada vegada que pot ser que el seu principal error fos no defensar la proclamació de la república. Qui presideix la Generalitat aspira a repetir el que ja es va fer l’octubre del 2017. Se suposa que, esmenant l’error del seu predecessor, és a dir, defensant-la. Tan sols que, a l’espera d’aquest moment, Quim Torra ha de torejar amb la impaciència, i amb els gens amigables adjectius que li dediquen els capitostos del’ANC  o els CDR més impacients. I el president, clar, sabedor de les seves íntimes conviccions, que no pot explicitar obertament fins que arribi l’hora, necessita donar mostres que continua sent un dels seus, un home coherent i fidel. I per això anima que el pressionin i l’incitin a fer el que vol fer quan arribi el moment. Precisament això, declarar de nou la independència o recuperar la validesa de la que ja es va declarar al seu dia. Sense entendre això, és impossible entendre el seu comportament quan interpel·la els CDR.

Notícies relacionades

La crisi entre JxCat i ERC per la fórmula triada per substituir els diputats suspesos

¿Per què xoquen JxCat i ERC?

¿Vol dir que ens encaminem cap a l’escenari presidencial sí o sí? No, per descomptat. Ni Torra té suficient capacitat de lideratge ni ERC, i tampoc JxCat, estan per la feina. Els primers, uns dies amb més sordina i d’altres amb menys, ja han deixat clar que la seva és una aposta a llarg termini, sense calendaris i que qualsevol pugna a tot o res amb l’Estat queda definitivament ajornat 'sine die'. Els segons estan dividits, entre els que creuen de veritat que el plantejament de Torra té algun sentit, que no són gaires, i els que consideren que s’ha de deixar que ERC sigui qui salti del barco perquè pagui la factura de la seva deserció i ells puguin mantenir la primera posició en la classificació de partits independentistes.

Catalunya no recuperarà el pols polític fins que passi per unes eleccions en les quals es puguin comptar clarament quants sobiranistes estan per la revolució i quants aposten per altres escenaris. És a dir, fins que ERC i la Crida, o qui sigui, no expliquin clarament des del faristol què faran si guanyen que és el que, comprensiblement, no es va poder fer el 27-S del 2017, quan n’hi va haver prou amb votar i demanar el vot amb l’estómac. ¿I Puigdemont? Posin el seu nom on han llegit Torra.