Ni Turquia ni el Canadà

Santi Vila és un avantatjat alumne d’Aristòtil, que en la seva Retòrica recalca que el primer pas per a la persuasió és la captatio benevolentiae, guanyar-se el favor de l’audiència que es pretén convèncer. Per dialogar a Espanya sobre Catalunya és imprescindible desarmar l’agressivitat que provoca en una part de l’opinió pública la sistemàtica equiparació que fa una part de l’independentisme del règim del 78 amb Turquia. De manera que qui va ser conseller fins al penúltim dia de Puigdemont ho diu amb totes les lletres: “Espanya no és Turquia”. Cert. Tan cert com que la transició és perfectible. Va ser un acord, cert. Però no sempre entre iguals. Els hereus dels colpistes del 36 van tenir alguns avantatges. Les clavegueres de l’Estat van administrar certes dosis de violència al servei d’aquests mateixos interessos, com s’explica a la perfecció en algunes obres audiovisuals de referència com la pel·lícula El lobo o, més recentment, en la sèrie El dia de mañana. I els fangs de la transició no ho són només des del punt de vista moral. Sabem que una part de l’economia submergida, de la corrupció i de la falta de neutralitat de les institucions que sacsegen periòdicament la política espanyola són resultat d’algunes d’aquelles dreceres.

Lògicament, això no blanqueja les mateixes pràctiques que han seguit en alguns moments els independentistes. Espanya no és Turquia, però tampoc es comporta com el Canadà. Arran de la voluntat sostinguda en el temps d’una part dels catalans de realitzar un referèndum d’independència, les respostes han sigut poc encoratjadores: negacionisme del problema, guerra bruta contra els dirigents, burles, dreceres judicials... Altre cop, l’ús dels privilegis d’ostentar el poder heretat de la transició abans que un pacte en igualtat de condicions. Sovint, amb la intenció d’empantanegar la situació fins que esclati la violència, com ha passat aquest cap de setmana, exactament el que el manual dels serveis secrets buscaria que fes la CUP. Quan tenen problemes de supervivència, les estructures més profundes d’alguns estats prefereixen tenir davant pedres abans que urnes. L’1-O va quedar més que demostrat.