L'1 d'octubre com a fracàs

Per alsciutadans que van ocupar les escoles per evitar que la policia els impedís l’accés alscol·legis electorals, per als que, amb gran eficàcia, van amagar i van traslladar les urnes esquivant la policia, per als que van anar a votar i que van resistir els desallotjaments i en alguns casos van ser víctimes delsexcessos policials,l’1 d’octubre va ser un gran èxit. Va ser la jornada en què van exercir el seu pretès dret a l’autodeterminació, en la qual van obtenir un suposat mandat per declarar la independència i en la qual, gràcies a la contundència policial, van poder traslladar al món la imatge d’Espanya com a Estat repressor.  

Rosari d’errors en els dos bàndols

No obstant, més enllà del’èpica sobiranista, l’1 d’octubre va ser el resultatd’un gran fracàs. El fracàs d’un Executiu del PP que mai va acabar d’entendre ni reconèixer com a legítimes les aspiracions d’una part important de la societat catalana. El fracàs d’un Govern que inhibint-se del joc polític va traslladar tota la responsabilitat al poder judicial. I el fracàs d’un Govern que no va ser capaç d’impedir la celebració d’un referèndum il·legal i que víctima de la seva pròpia inhibició –bé que podria haver negociat o activatl’article 155 molt abans– va perdre el control i, havent-se enfrontat urnes i porres, va perdre la batalla del relat, sobretot en l’àmbit internacional. Però l’1 d’octubre també va ser el fracàs de la classe política sobiranista en el seu conjunt, que omplint-se la boca de democràcia va abusar de la seva majoria parlamentària i ignorant la llei va provar, sense cap tipus de garantia, de prendre una decisió del més decisiva com és la secessió, ignorant més de la meitat dels catalans. I va ser també el fracàs del seu relat que prometia manteniment de l’status quo i recolzaments internacionals, perquè de resultes d’aquell dia la fuga d’empreses es va accelerar i cap autoritat europea, més enllà de condemnar l’ús de la violència, va avalar el referèndum. 

Notícies relacionades

El carrer desborda Torra durant la celebració del primer aniversari de l'1-O

Buch nega les càrregues policials contra els independentistes

Tot això aconsella, un any després, fer un balanç desapassionat. ¿Què va ser l’1-O? Una gran acció col·lectiva disruptiva i il·legal que va generar una gran cohesió de grup i molta solidaritat. ¿Per a què va servir? Per a res perquè no va produir els resultats perseguits. ¿Quantes víctimes va generar? Moltes. Els ferits per les càrregues policials, òbviament, però també els exclosos, els disconformes amb el que es va fer i amb com es va fer que es van sentir ofesos i violentats per la unilateralitat.

En aquest primer aniversari, i tot i que hi hagi dirigents polítics a la presó que dificulten la tornada a la normalitat, convindria, en comptes d’atiar el sentimentalisme, que els dirigents polítics miressin enrere i reconeguessin tots ells que en alguna cosa es van equivocar. Un bon inici, ara que Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, principals responsables del fracàs ja no són al capdavant, seria reconèixer que no va ser un referèndum legal i que d’ell no se’n deriva cap mandat, condemnar la brutalitat policial i assumir que la via judicial mai resoldrà allò que la política no sigui capaç.