De vegades em parla un amic anomenat silenci

Demano als lectors que no interpretin aquest article com una manifestació emmascarada de vanitat. De cap manera. Simplement, intentaré que el lector pugui fer-se càrrec del que em passa alguns dies. Més dels que volgués.

M’he despertat, m’he aixecat, he esmorzat, he fet un cop d’ull als titulars delsdiaris. I he anat al meu petit despatxet per escriure un article per a aquest diari. I habitualment ho faré amb una sèrie d’ensopegades.

No parlo dels meus dubtes en l’elecció d’un adjectiu, la comprovació que la frase que se m’ha acudit no l’he expressat ja poques línies abans. Tot això són problemes personals, problemes i dubtes propis d’un escriptor.

El que em passa és l’apariciód’interrupcions que no són previsibles. Algú truca a la porta del pis. El meu modest escriptori és molt a prop d’aquella porta. És com si cridessin a dos pams de la meva Olivetti.

Recullo, ara, algunes interrupcions viscudes. El carter ha trucat i vol que li firmi la recepció del paquet. És raonable. Em truca un amic per recordar-me que demà hem de dinar junts. Que li confirmi si la cita es manté. Intento continuar escrivint.

Havia escrit vuit línies de l’article i em semblava que s’encarrilaven bé quan sento crits a l’escala de casa. ¿Passa una cosa greu? No, és un veí que té una discussió amb Correus. He fet unes quantes línies més i escolto una veu rotunda de protesta de no sé qui i no sé què.

La gent de la casa és amable i no en té cap culpa, del meu problema. Suposo –i espero– que als meus veïns més pròxims no els arribi el meu tecleig. Procuro no teclejar després de les onze de la nit. Si no vull que se m’oblidi el que estic pensant, passo al vell oficid’escriure a mà. Ja ho teclejaré demà.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

D’altra banda, ho confesso, m’agrada tenir gent no gaire lluny. He tingut diverses vocacions, però mai la de solitari.

Puc dir que el silenci sempre em diu alguna cosa.