Anar al contingut

ANÀLISI

Waterloo, capital Barcelona

FERRAN NADEU

Waterloo, capital Barcelona

Luis Mauri

Puigdemont té un somni, conquistar l'alcaldia de la capital catalana. Maragall, candidat d'ERC, pot canviar-lo en malson

El moviment dels electrons Valls i Maragall ha abatut un camp magnètic sobre les casernes polítiques a Barcelona. Cruixen les estructures, trepiden les parets, es desbaraten els càlculs previs sobre la batalla per l’alcaldia. Les forces electromagnètiques ja han causat la primera víctima, Bosch. No serà l’última, probablement.

Puigdemont té un somni: Waterloo, capital Barcelona. Però Maragall, com alcaldable d’ERC, pot canviar-lo en malson. Puigdemont planejava forçar entorn de Mascarell una llista independentista única a Barcelona. Munté, la candidata oficial del PDECat, no seria obstacle malgrat estar avalada per unes primàries internes. També ho estava Bosch en ERC. El valor de les primàries tendeix a zero en aquesta campanya.

La carta de Mascarell es dilueix després de la irrupció de Maragall. El perspicaç moviment d’ERC té tres efectes nítids. Un, exorcitza el conjur de la llista independentista única, llevat que Puigdemont accedís a armar-la sota el lideratge de Maragall i d’ERC, possibilitat que sembla matemàticament menyspreable.

Dos nouvinguts

Dos, deixa a Mascarell sense terreny de joc. ¿Com hauria de singularitzar-se Mascarell en relació amb Maragall? Cap dels dos són indepes pota negra, sinó nouvinguts, però Maragall és conseller del Govern de Torra. Mascarell va ser regidor i conseller de Pasqual Maragallla marca icònica per la qual tots els contendents sospiren avui, fins i tot els que el denigraven en un passat no tan llunyà. Ernest va ser el mateix, a més de germà i confident en mil escaramusses.

I tres, el relleu de Bosch per Maragall desbrossa el camí cap a un pacte postelectoral entre ERC i Colau. La qual cosa suposa un problema afegit per a Puigdemont. La de Barcelona és una batalla fonamental en la llarga guerra per l’hegemonia en el camp nacionalista.

Caçador caçat

El rebuig del PSC i el PP a Valls deixa aquest amb l’únic recolzament orgànic de Cs. De la seva elitista ronda estiuenca, Valls ha extret la conclusió que no li convé aparèixer com el candidat de Cs. Ni tan sols pels drets electorals del partit de Rivera. A poc que li hagi anat bé el raspall entre la burgesia de la capital, no li faran falta. Rivera va creure haver caçat a Valls, però pot ser que sigui ell qui acabi al sarró de l’exprimer ministre francès. Després de tant bombo i platet, i sense alternativa de pes, Rivera no podria, tot i voler-ho, corregir el tret.

Collboni també se li empetiteix el terreny. Un exsocialista francès i un Maragall exsocialista li disputaran seriosament l’espai. Sectors del PSC sospiren per un canvi de candidat, però per a això necessitarien una rara avis que no troben. L’efecte Sánchez, de magnitud incerta el maig vinent, no sembla suficient per compensar el desequilibri.

A Colau, que arriba erosionada per múltiples problemes ciutadans (vivenda, narcopisos, impacte del turisme intensiu, el repunt de la inseguretat...), la dicotomia identitària entre Valls i Maragall pot deixar-li camp lliure per centrar-se en el debat ciutadà. Si aconseguís apropar-se al resultat del 2015, disposaria d’una carta postelectoral: no li faltarien possibles aliats.