Europa i els seus reptes

Mentre a Nova York se celebra la setmana de sessions de la 73a Assemblea General de les Nacions Unides, i a Salzburg el Consell Europeu s’encalla en la recerca d’una solució per al‘brexit’, és bo recordar el famós discurs de Winston Churchill a Zuric, pronunciat per aquests dies el 1946, en el qual demanava que Europa s’aixequés de les seves ruïnes i s’unís per evitar noves guerres; però advertint, premonitòriament, que el Regne Unit no formaria part d’aquella unió.

Idees euroescèptiques, euròfobes i proeuropeistes

En aquest moment de grans canvis en l’ordre mundial i en la relació transatlàntica, ¿quin serà el paper d’Europa en vista de l’ascens delsradicalismes,nacionalismesipopulismes, l’“Amèrica first” deDonald Trumpil’expansió del gegant xinès? És la pregunta que es planteja a tots els fòrums de debat, com fa uns dies en el Foro Ambrosetti, on es van manifestar les grans diferències entre posicions euroescèptiques com les de Matteo Salvini, ministre de l’Interior de l’actual Govern italià, o euròfobes com les de Geert Wilders, líder del partit nacionalista holandès, i les proeuropeistes dels exprimers ministres italians Enrico Letta i Mario Monti, o de l’holandès Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea

Tot sembla indicar que, en les eleccions del 2019, els ciutadans europeus tindran davant de si dues visions diferents d’Europa. Una, la que defensa el Govern espanyol, favorable a aprofundir la integració econòmica de la zona euro i a europeïtzar la política d’immigració i asil amb l’objectiu d’establir una gestió solidària dels fluxos, i una altra contrària a acollir refugiats i migrants i a avançar en la unió política.

Però les coses són més complicades. Per exemple, Salvini tanca els ports italians i reclama que els salvats del naufragi vagin a altres països riberencs, però l’Hongria de Víktor Orbán rebutja un repartiment de refugiats, que sens dubte beneficiaria Itàlia. Quant a les discussions sobre el futur de l’euro, el Grup de Visegrado, que reuneix diversos països de l’Est que no són membres de la unió monetària, no exerceix un paper rellevant i les posicions en matèria econòmica reflecteixen una divisió nord-sud més que est-oest. Fins i tot en el terreny de la immigració hi ha matisos importants. França certament defensa la solidaritat en la gestió de les arribades, però es mostra més reticent amb la migració econòmica, repte que cal saber aprofitar en un continent en el qual diversos països, entre ells Espanya, envelleixen a marxes forçades.  I el Parlament Europeu va votar el 12 de setembre, per una majoria de dos terços que semblava difícil assolir, a favord’incoar a Hongria el procediment sancionador previst als Tractats, en vista d’algunes polítiques qüestionables en matèria de principis i drets fonamentals.

En aquest complex context, en el qual les qüestions identitàries, associades alsproblemes migratoris, s’uneixen a les de tipus socioeconòmic derivades d’una crisi de l’euro que ha augmentat les desigualtats, es tem la formació d’un gran grup antieuropeu a Estrasburg, que pogués arribar a ser el segon en importància. Una previsió que em sembla exagerada, però que dependrà de la capacitat de donar una resposta operativa a escala europea a la qüestió migratòria, que no és una “invasió”, però que pot representar un problema de gestió per als països de la frontera sud, si no compten amb el recolzament i la solidaritat de la resta, com ho va ser per a Itàlia. I amb el risc quel’espai Schengen, lliure de controls a les fronteres interiors, acabi definitivament qüestionat per la falta d’una gestió comuna de la frontera exterior.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

D’altra banda, les enquestes reflecteixen el graumés alt de recolzament a la construcció europea des de 1983, tot i que alhora el 40% té una visió negativa de la UE, la qual cosa no deixa de ser paradoxal. Una cosa similar a estar satisfet de la feina d’algú que d’altra banda no et resulta gaire simpàtic. 

Amb tot, les pròximes eleccions europees seran les més determinants i polaritzades des que el PE es comencés a escollir pel vot directe de la ciutadania, el 1979. La resposta a les amenaces externes i internes i a reptes transnacionals com el canvi climàtic i les migracions, a què s’enfronta Europa, hauria de passar per fer-la més forta i sobirana, políticament integrada i socialment solidària. Però els equilibris en què s’ha basat la seva construcció poden veure’s profundament modificats, i res serà possible sense el compromís dels europeus cridats a votar el proper mes de maig.