El conflicte català
Sortir de la hipèrbole
La tensió és difícilment controlable en la societat una vegada que es desencadena, i per això és molt perillosa
Quan sento parlar a alguns dels diferents portaveus autodesignats que han sorgit aquí i allà en ocasió del conflicte català, moltes vegades em recorden els personatges d’Alfred Jarry precursors del teatre de l’absurd. Són hiperbòlics, excessius en els insults i exagerats en les expressions que fan servir. Manquen de qualsevol control, i aquesta és justament l’essència de bona part de les trames de Jarry, a fi d’evidenciar l’absurd del comportament dels personatges fins i tot per als observadors més necis. Es tracta de despertar la societat perquè erradiqui estúpides i nocives conductes que té perfectament assumides.
Mantenir l’estat de convicció
No obstant, en el cas del procés l’excés en els epítets pretén justament el contrari. Quan uns parlen de “colpistes”, altres de “repressors” o “carcellers”, i tots dos de “feixistes”, del que es tracta és de mantenir l’estat de convicció entre la parròquia pròpia, propiciant que es conservi la tensió amb una simple finalitat electoralista quan ho fan representants polítics, crematística quan es fa en mitjans de comunicació, i com a culte a l’amistat de totes aquestes persones que simplement repeteixen acríticament el que senten de polítics i periodistes a la barra de qualsevol bar perquè els seus els aplaudeixin, o bé buscant gresca, que hi ha de tot.
En una democràcia,
buscar l’enfrontament només pretén
escapçar les llibertats
La tensió és difícilment controlable en la societat una vegada que es desencadena, i per això és molt perillosa. Revoltar “la gent” només està justificat –i fins i tot és obligat– en contextos de dictadura, per recuperar les llibertats. Però en una democràcia, buscar l’enfrontament –a part de les finalitats apuntades de polítics i periodistes– només pretén escapçar les llibertats, intentant així que el bàndol contrari al propi sigui exterminat d’alguna manera. No se sap gaire bé com, però es busca aquesta desaparició. Si els que propicien la tensió pensessin durant un sol minut en aquest 'com’, probablement desistirien del seu afany. Els exterminis no són possibles en democràcia.
No es pot acusar de “colpista” a qui no va practicar la violència, per molt inquietant que fos en el pla jurídic i emocional intentar convocar un referèndum per obtenir la independència d’un territori, i finalment proclamar aquesta independència sense un autèntic referèndum procedint abans, durant i després de la manera més incomprensible tant des del pla jurídic, com des del pla social o fins i tot des de la perspectiva estratègica. Als imputats se’ls pot dir ingenus per desobeir imprudentment les lleis per simplement aconseguir guanyar les següents eleccions. Però no van cometre un delicte de rebel·lió. Ni de sedició.
Tampoc es pot titllar de “repressor” o “carceller” l’Estat, quan tant l’actual Govern com l’anterior –es digui el que es digui– intenten i van intentar que no hi hagués presos ni imputacions per delictes tan greus. El Govern anterior també va pecar d’ingenuïtat –i d’indolència política– al judicialitzar l’assumpte, i el present Govern, evidentment, respecta la independència judicial i l’autonomia de la Fiscalia al trobar-se ja l’assumpte en els tribunals. I tampoc es pot qualificar amb aquests termes els jutges i fiscals encarregats del cas. Simplement estan impressionats pel que va passar, que senten com un afront el que ells defensen, les lleis, i creuen veure en els fets investigats el que no va passar, potser pensant en un càstig proporcional a la seva indignació. Tant de bo en el judici, topant de morros amb la realitat i havent passat ja un temps prudencial des d’aquella tardor, recuperin la serenitat de criteri i també surtin de la hipèrbole de qualificar com a rebel·lió el que va ser una simple i puntual desobediència absolutament sobreactuada pels representants polítics d’un i un altre costat.
Potser algun dia algú escriurà una obra de teatre, qui sap si de l’absurd, escenificant tot l’esdevingut. De moment, valdria la pena sortir de l’escenari i pensar en la platea, per ja entre bastidors planificar la solució que s’oferirà al públic, i que més d’hora que tard haurà d’arribar pel bé de tots. I per a això, sense renunciar ningú a les seves aspiracions polítiques, però presentant-les amb la deguda flexibilitat, valdria la pena que les marionetes deixessin ja d’etzibar-se garrotades. Diverteixen molt nens i adults infantiloides. Però amenacen de saltar de l’escenari a la platea. Cal evitar-ho de totes totes.
