El conflicte català

El llarg postprocés

Cal reconstruir el contracte social. Ni una meitat molt contenta ni una altra meitat molt emprenyada: una àmplia majoria raonablement satisfeta

2
Es llegeix en minuts
lainz45120467 graf7624  barcelona  20 09 2018   asistentes a la concentrac180920193419

lainz45120467 graf7624 barcelona 20 09 2018 asistentes a la concentrac180920193419 / Alejandro Garcia

Agafo prestat d’un llibre de l’escriptor Jordi Amat el títol d’aquesta anàlisi. El postprocés va per llarg. Es tracta del principal punt de coincidència de les parts en litigi. Va ser el mateix president Sánchez, en la seva primera entrevista després de la moció de censura, que ho va constatar: “El que espero és que no tornin a la unilateralitat. La crisi a Catalunya no es resoldrà en un any ni en dos, ni en cinc ni en sis. Estarem davant d’una crisi que necessitarà de generositat i d’esforç de totes les parts durant la pròxima dècada” ('El País’, 24/VII/2018). Dijous, a Nova York, el ministre Borrell va ampliar encara el termini en relació amb la reconstrucció de la unitat civil de Catalunya: “Costarà molt de temps; si tenim èxit pot durar 20 anys”.

Deu anys per encarrilar les relacions entre Catalunya i el conjunt d’Espanya; 20 anys per superar l’actual situació d’una Catalunya empatada amb si mateixa. Em semblen unes previsions realistes. La política és l’art de resoldre els conflictes i de fer prevaler l’interès general per sobre dels interessos particulars. Les dues comeses, no obstant, s’han d’abordar des del principi de realitat. I la realitat, a l’acabament d’un sexenni en què la política ha sigut la gran absent, dibuixa un camp de ruïnes de difícil reconstrucció. Tant de portes endins com de portes enfora.

Notícies relacionades

Primer, al nostre escenari europeu, on el llarg cicle de crisi econòmica ha desencadenat el vertigen de les classes mitjanes i l’auge dels populismes de diferent signe i bandera: les respostes senzilles a les preguntes complexes. El moviment independentista, resultat de la tempesta perfecta, en expressió del president Montilla, entre la mala gestió de l’Estatut i l’esclat de la crisi econòmica, s’inscriu en aquest escenari. Només la recomposició del model social europeu pot dibuixar un nou cicle virtuós. Segon, al marc espanyol, coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució, apressa una posada al dia de la Carta Magna i uns nous pactes de la Moncloa del segle XXI: quin model social volem i de quins instruments ens dotem per finançar-lo. I tercer, de Catalunya cap a dintre, s’ha de recuperar el catalanisme com a comú denominador per forjar una proposta que superi l’esquema dual. Ni el 49% contra el 51% ni viceversa. Ni una meitat molt contenta ni una altra meitat molt emprenyada: una àmplia majoria raonablement satisfeta.

Als tres escenaris -l’europeu, l’espanyol i el català- hi ha sobre la taula la reconstrucció del contracte social. Es tracta d’una tasca que només pot ser abordada des d’un exercici de democràcia consensual. El mateix Rousseau, al seu llibre de referència, explica com configurar la voluntat general: “Com més greus i importants són les deliberacions, més ha d’aproximar-se a la unanimitat l’opinió dominant”. Fins ara hem recorregut el camí invers: un afartament de democràcia ritual, saltant de pantalla en pantalla, fins a situar-nos en la realitat virtual. Repeteixo el missatge inicial: el postprocés serà llarg.