Youtubers fins a l'extenuació

Un de cada quatre adolescents vol ser ‘youtuber’ de gran. En meitat d’un intens debat sobre si pot considerar una professió o no, ballen les xifres sobre els milions de subscriptors i, encara de manera més notable, la quantitat de diners que poden guanyar en cada vídeo. Estem parlant de casos com el Rubius, que tenen més de 30 milions de seguidors, de llarg el més seguit a Espanya i entre els cinc més seguits al món. Més enllà de l’èxit i el reconeixement, comencen a sortir veus a explicar els efectes secundaris d’una fama presa d’algoritmes capritxosos i audiències insaciables.

Sobrecàrrega emocional

Fa pocs dies a ‘The Guardian’ reunien les cares més famoses de Youtube que en els últims mesos han decidit frenar o interrompre la seva carrera. D’acord amb les seves experiències, hi ha coses comunes entre les seves històries d’esgotament i totes tenen a veure amb una sobrecàrrega desproporcionada a nivell emocional, de rendiment i d’expectatives. D’una forma o una altra tots semblen descriure la prima línia que hi ha entre ser ‘youtuber’ i convertir-se en esclaus de si mateixos.

Primer: una comunitat de milions de seguidors no s’aconsegueix amb una casualitat viral, perquè aquesta és volàtil, efímera i poques vegades memorable. Comptar amb aquesta mena de xifres de subscriptors es relaciona a oferir una cosa única, entretinguda, diferent, característica i sorprenent. Es tracta d’anar conreant, anar seduint a poc a poc amb continguts freqüents, regulars però que alhora no es repeteixin. Guanyar adeptes és el primer repte, mantenir-los és el següent. Fidelitzar el món digital submergeix en una espiral d’autoexigència i superació permanent que pot acabar trencant la persona.

En el digital, segon, l’audiència deixa de ser simple espectadora i estableix un diàleg. Penseu quantes converses teniu al dia a les diferents xarxes socials, quant temps i energia us porta. Ara multipliqueu-lo per un milió. I això sense explicar que una part dels comentaris poden ser obra de ‘trolls’ despietats. Insostenible i angoixant tenir totes aquestes mirades a l’aguait de cada una de les produccions. ‘Trolls’ a part, hi ha un tema d’escala, de magnitud relacional. Matt Lees, ‘youtuber’ de videojocs, afirma que el cervell humà no està preparat per interactuar amb aquestes quantitats diàriament. Sense voler va descobrir el número de Dunbar, antropòleg evolutiu que va descobrir la relació entre la mida del cervell i la mida del grup estable de relacions. La resposta per a l’espècie humana és 150. La xifra pot ser més o menys aproximada, però per molt que ens espavilem de meravella amb el mòbil, encara no estem preparats per fer aquest salt exponencial en la mida dels nostres cercles socials.

Hi ha encara un tercer element que no té a veure amb el personatge ni amb l’audiència, però que en realitat és el que mou tots els fils des de la teulada: els algoritmes que filtren i indexen els continguts. Serveixen per esquivar i ordenar quins vídeos ensenyaran a qui i amb quina prioritat. Així que indirectament afecten sobre l’obertura de la venda al món per a qui mira, mentre entronitzen (o desbanquen) qui es posa davant la cambra. D’això depèn el nombre de visualitzacions, d’aquestes la seva posició als ‘rànquings’, dels quals depèn el seu caixet i és una senzilla via d’entrar en l’espiral de l’ansietat trencadora. En paraules textuals, diuen els ‘youtubers’ que just quan estan al caire de l’abisme és quan “l’agoritmo més t’adora”.

Notícies relacionades

Els 'influencers' van a la universitat

Illa, malgrat Sánchez

Aquest tipus de ‘burn outs’ no els havíem vist mai pel simple motiu que abans de Youtube i altres plataformes era impossible que una sola persona amb capacitat creativa pogués arribar a construir tals audiències milionàries. Sense sortir de l’habitació i superant fins i tot grans cadenes de televisió. El potencial constructiu i democratitzador que això té és incalculable, el que sí que podem imaginar és que, si el continuem deixant com a alguna cosa a resoldre individualment, cadascú amb el seu canal, hi continuaran havent cremades innecessàries pel camí. Hem comprovat ja que ser ‘youtuber’ en solitari pot ser perjudicial per a la salut.

Tornant als adolescents, ¿què fem amb aquest 25% d’ells que volen ser ‘influencers’? Negar-los el somnis i el talent és limitar les seves oportunitats en aquest món infinit. Potser és el moment d’impulsar una cultura ‘youtubera’ professionalitzada, acompanyada i assessorada. Que no sigui un David esgotat contra Goliat en meitat d’una jungla de vidre.