ANÀLISI

Les cendres d'Oslo

Més que uns acords de pau, Oslo van ser un estat d'ànim, l'Ocupació per altres mitjans

2
Es llegeix en minuts
oslo

oslo / J. DAVID AKE (AFP)

La decisió de Donald Trump de tancar l’oficina de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) a Washington és un gran epíleg dels Acords d’Oslo als 25 anys de la seva firma. Epíleg, que no epitafi, perquè d’aquells acords que tantes esperances van aixecar queden encara uns quants fantasmes: la divisió administrativa de Cisjordània en tres zones, l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) com una simple proveïdora de serveis (subvencionats en gran manera per la UE) en la més petita d’aquestes àrees, el mite del procés de pau –el més viu dels morts de l’Orient Mitjà, fins i tot en l’era Trump– sempre sacsejat pels radicals dels dos costats. De l’altre gran avanç d’Oslo (el reconeixement mutu de les parts), el tancament de l’oficina de l’OAP ho diu tot: els palestins són ara mateix un destorb tancats al seu arxipèlag els líders del qual s’entossudeixen a no firmar la capitulació definitiva, aquest misteriós pla de pau que ha dissenyat Jarod Kushner, aquest home.

Notícies relacionades

Durant molt temps, Oslo va ser sinònim d’optimisme, un estat d’ànim, els vells bons temps d’Oslo, quan no hi havia mur ni ‘check points’ que separessin els territoris d’Israel, quan un israelià podia anar a sopar hummus a Ramal·lah i tornar la mateixa nit amb el sabor del narguil de poma als llavis. Avui tot està molt pitjor que llavors (l’ocupació dels territoris ocupats s’ha aprofundit, la qualitat de vida dels palestins ha empitjorat, la societat israeliana s’ha radicalitzat, no hi ha líders dignes de tal nom a cap costat de la Línia Verda), així que la temptació de mirar amb nostàlgia aquella encaixada entre Yasser Arafat i Yitzak Rabin és apressant, qui no prefereix un Clinton abans que un Turmp.

Però si, segona Intifada i la seva brutal repressió mitjançant, la situació als territoris ocupats s’ha deteriorat no és malgrat Oslo, sinó per la seva causa. Era molt impopular dir-ho llavors, només algunes veus lúcides com les d’Edward Said ho van fer, però Oslo no va ser més que la perpetuació de l’Ocupació per altres mitjans. Oslo va legitimar la colonització, va posar al mateix nivell a ocupant i ocupat, no va establir mecanismes de control, va deixar per al final de procés el cor del conflicte (fronteres, Jerusalem, refugiats) i es va desplegar en llargs terminis fàcilment evitables. L’anomenem un acord, però el seu propi nom oficial ho deia: era una Declaració de Principis. ¿Què podia anar malament?   Avui, sobre les cendres d’Oslo, s’alcen Benjamin Netanyahu i el seu Gran Israel del mar al riu.