Desfilen els hàbits dels temps

És natural que tingui a casa alguns objectes dels meus avantpassats. Tinc al rebedor un quadro bastant gran i antic: és una escena bíblica, si no m’equivoco. En qualsevol cas, sembla una escena religiosa, amb un templet i uns personatges que podrien ser sants. Hi figura aquesta inscripció, igualment amb lletres daurades. S’hi pot llegir: “Emilia Arús els el dedica als seus senyors avis”.

¡Quina època! Una nena, potser de 12 o 14 anys, es passa hores i hores fent un notable treball per acontentar els avis. Això passava el 1847.

Em miro aquest tipus de retaule que ocupa un dels costats del rebedor i penso que era un treball tan llarg i tan pacient que ja no és possible en els nostres dies. No es tracta només de capacitat de paciència en les relacions d’avui, sinó també en els ritmes de vida actuals.

A més, en molts casos ha aparegut una confiada relació entre diverses edats. I entre pares i fills. Ha desaparegut aquella dosi molt freqüent de rigidesa. Avui els nois i les noies disposen de la llibertat professional i sentimental.

La dosi d’independència de la joventut es manifesta avui en els més diversos àmbits. ¿No era un amargat, o potser no, l’il·lustre Lope de Vega quan va afirmar que "la gent mossa no és de confiança".

¡Com ha canviat el món! Ara ens trobem que els joves estan ocupant llocs importants en àmbits polítics, econòmics i socials. Més enllà dels camps de futbol...

La substitució de les persones en l’ocupació d’un càrrec ja no té, forçosament, una explicació cronològica. No és una programable substitució de vells per joves. L’experiència val, esclar, però el fet és que les experiències útils tenen, sovint, una utilitat limitada en el temps.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No sé qui va fer aquesta esplèndida advertència als adults: 'Un dia vindrà la joventut i trucarà a la porta'. I hem de saber obrir-la.