La drecera

És curiós comprovar com les definicions de ‘drecera’ sempre van lligades a la velocitat o, en tot cas, al’estalvi de temps. O als dos conceptes. Un camí que serveix per "abreujar el camí", diu el diccionari. Per anar més ràpid o per "aconseguir alguna cosa abans". Només he localitzat una expressió que deixa entreveure que no tot és tan senzill i que el camí principal sempre està allà per alguna raó, potser perquè els secundaris, tot i que prometen una acció més contundent, no són tan senzills a l’hora de transitar-los. "No hay atajo sin trabajo", que en català seria una cosa així com "Si vols fer drecerano dixis la carretera". Està bé que se’ns adverteixi de les dificultats, tot i que sigui a costa de malmetre la bona premsa -en relats i relats, en la parla popular- que té la drecera. De vegades, resulta que la millor drecera és no agafar-la.

Aquesta és la discussió central de l’estratègia independentista. Junqueras ho acaba de dir i parla d’un camí estable, fet d’acció administrativa i de voluntat política, on no hi ha cap drecera que no sigui la desviació consensuada que té el nom de referèndum pactat. I admetre on som i no on ens agradaria estar. No per anar on voldríem amb més rapidesa o amb la màxima brevetat, amb els arguments de les urgències, sinó per fer-ho de manera mediata, és a dir, a través de la mediació i sense el pes de la imminència.