La màgia de l'independentisme

Per setè any consecutiu, Barcelona acollirà una gegantina concentració de dones i homes favorables a la independència de Catalunya. Es pot estar a favor o en contra de la manifestació de la Diagonal, es pot pensar que la república que reclamaran els manifestants és un somni, una il·lusió, fins i tot una barbaritat, o es pot pensar que suposa l’única manera de culminar les aspiracions històriques del catalanisme polític. Es pot pensar el que es vulgui, però el que no pertoca és mirar cap a una altra banda. Ningú pot dubtar que les set últimes convocatòries de la Diada constitueixen unfet únic a l’Europa del segle XXI. En cap altre lloc, i sota cap altra bandera, ha emergit un moviment social tan ampli i determinat com l’independentisme català. Amb unacapacitat d’atracció i resiliènciaque bé es podria parlar de màgia de l’independentisme. Almenys del català.

Conec els arguments destinats a rebatre la fascinació que sento, com a observador, per aquesta capacitat d’encanteri, tot i queno comparteixi gaires de les seves premisses. El paper bel·ligerant de moltes institucions catalanes. El biaix deliberat del sistema de comunicació català. La progressiva deriva d’un discurs públic que va començar atacant el Govern del PP i que, poc a poc, subtilment, va anardesplaçant la mira cap al que és espanyol,primer, i cap als espanyols, després. Tinc en compte tot això, i més. I tampoc oblido que Mariano Rajoy ha sigut, per passiva i per activa,el ‘gran facilitador’ de la causa independentista. No obstant, res d’això em sembla suficient per explicar l’encantament que aquesta oferta ha exercit sobre una part tan substancial de la societat catalana.

Una força extraordinària

És cert que, al principi tot van ser facilitats i que, quan van arribar les dificultats, era tard perquè el personal s’acoquinés. Les absurdes acusacions de rebel·lió i la presó preventiva han proporcionat munició per continuar pel mateix camí. Hi ha moltes teories per comprendrecom hem arribat fins aquí,però cap arriba, per si sola, a explicar la força extraordinària que té l’independentisme. ¿D’on li ve aquesta capacitat prodigiosa per superar el cansament, les adversitats, la solitud (europea) i per adaptar-se als canvis polítics (de Rajoy a Sánchez)? ¿D’on treu recursos per esquivar moments de vergonya aliena com el 6 i 7 de setembre de l’any passat? ¿Com aconsegueix transformar en virtut el que la història jutjarà com decisions poc edificants (la fugida de Puigdemont)? Difícil d’explicar. Màgic.

El que passa és que la màgia pot portar a perdre el cap. Alliberat, el geni no sempre resulta tan obedient com al conte d’Aladí. Pot concedir desitjos, però també pot provocar miratges. I sempre hi ha un bruixot disposat a utilitzar la llàntia amb finalitats espúries. M’imagino que Gabriel Rufián va tenir en compte aquesta contingència al proposar“punxar la bombolla de l’independentisme màgic”. Està dient que ha arribat el moment de tornar acol·locar el geni a la seva llàntia,a l’espera de temps millors. Amb una crida a «dir la realitat». O sigui, dir la veritat i advertir dels perills que poblen encara el regne d’Ágrabah.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Aquest realisme d’ERC no pot deixar de ser màgic si vol sobreviure. L’independentisme necessita elements fantàstics, perquè el seu atractiu no està en propostes polítiques concretes, sinó en la idea,formulada per Marina Subirats,que constitueixuna utopia disponibleen un món on la utopies semblen condemnades al fracàs, fins i tot la de la democràcia liberal. Per a molts catalanistes frustrats per una Transició inconclusa, i per a molts joves que veuen en la república la promesa de la gran ruptura, l’independentisme constitueix una revolució. En una Europa cada vegada més conservadora on el més revolucionari no vindrà dels homes, sinó dels robots.

Suposo que els qui pensen com Oriol Junqueras i Rufián són mésconscients del país i del continent on viuen. No renuncien a res, però adverteixen de les aventures del bruixot. I demanen temps. Més temps. Per eixamplar la base. Amb això xoquen amb un dels mantres del procés: “Tenim pressa”. Les enquestes ens diuen que aquest discurs cala en el gruix d’una societat catalana cansada d’improvisar. Queda per veure si el carrer els dona també la raó. La Diada servirà per veure si convencen aquesta generació catalanista a què han promès tocar el cel ials joves que es van afegir al carro del procésescoltant l’altre Rufián, aquell que tronava contra la monarquia, el règim del 78 i el que fes falta.