Cal persistir

El president Torra afirmava en una entrevista a TV-3 que es “nega a acceptar” que a Catalunya no hi ha una “majoria social suficient” a favor de la independència. Torra sosté la seva afirmació en el fet que més de dos milions de catalans van participar al referèndum de l’1-O, i que a més, “no sabem quants vots van ser robats o segrestats”. No és l’únic que s’ha expressat en aquesta línia. Carles Puigdemont, en unes declaracions el passat 25 de juliol, deia que si s’haguessin comptat tots els vots que van ser “segrestats” per la policia haurien superat els “tres milions” de participants.

És evident que la brutal actuació policial de l’1-O –600 escoles clausurades, centenars de ferits– va posar importants traves a la participació. Però qualsevol lectura atenta dels resultats permet constatar que difícilment “es van perdre” 700.000 vots. En primer lloc, perquè el cens del referèndum finalment va ser universal –qualsevol elector va poder votar en qualsevol escola–. I en segon lloc, perquè els resultats del ‘sí’ al referèndum són gairebé un calc dels resultats dels partits independentistes el 21-D: 2,04 milions de vots afirmatius de l’1-O al costat dels 2,07 milions de vots que van rebre JxCat, ERC i la CUP al desembre.

¿Suposa aquesta lectura crítica menysprear la força que ha acumulat l’independentisme en els últims cicles electorals? Al contrari. L’independentisme ha fet un salt de gegant en l’última dècada. Però això no vol dir que la seva majoria impliqui el global del país. Només un 43% dels cridats a les urnes van votar l’1-O. La resta de la societat, pel motiu que fos, no es va sentir interpel·lada. Part de l’independentisme, no obstant, es resisteix a prendre contacte amb una realitat que dista molt de l’èpica d’algunes proclames. L’acceleració que ha patit el procés els últims dos anys ha tingut com a conseqüència certa pèrdua de visió perifèrica més enllà del mateix espai polític.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Aquesta falta de visió es va constatar, per exemple, durant els plens del 6 i el 7 de setembre del 2017, per aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica. En aquell moment, per al gruix de l’independentisme va ser prioritari tirar endavant com fos les lleis, tot i que això suposés posar límits als drets de l’oposició a l’hora de presentar esmenes. L’objectiu de complir el calendari i intentar eludir les suspensions del Tribunal Constitucional, en un context d’alta tensió i polarització en l’eix nacional, va passar per sobre d’altres consideracions. Va faltar visió perifèrica i empatia més enllà del nucli de convençuts. I al final, qui millor ha capitalitzat aquesta actitud ha sigut Ciutadans.

El malaguanyat historiador Josep Fontana explicava en una entrevista que “les perspectives reals d’independència són mínimes, però cal persistir”. Aquesta ‘actitud Fontana’ és la que massa sovint es troba a faltar en una part de l’independentisme. Però partird’una anàlisi crítica de la realitat és el primer pas per intentar transformar-la. Cal persistir, encara.