La Diada (1)

Casado va dir fa uns dies que l’11 de setembre era “una festivitat xenòfoba”. Arguïa que l’independentisme se n’havia apropiat i que, des d’aleshores, la festa nacional era un niu de secessionistes. la festa nacional era un niu de secessionistes. Parlava com si el PP, abans de tot el que està passant, en qualsevol moment de la seva trajectòria, l’hagués considerat com a pròpia. Per a Casado, el menyspreu a la celebració no és d’ara, sinó que prové del rerefons que l’envolta. És a dir, el que per a ell ja és menyspreable (o almenys negligible) és la data en si mateixa, el record d’una circumstància històrica que va significar l’ensorrament de les aspiracions nacionals catalanes. L’11 de setembre –i ho diu l’Estatut, fins i tot reformat i retallat, és a dir, en un marc constitucional– representa la idea que Catalunya és com cal a uns fets i a una evolució de la societat que va més enllà de l’estricta legalitat contemporània. No parlo d’essències, però sí de fidelitat a una llengua, a una cultura. I no m’ho invento, ho repeteixo. Ho diu l’Estatut vigent.

Vull dir, amb tot això, que la celebració no pot ser neutra o simplement folklòrica, insípida. La mentalitat dels que la voldrien així (i si canviés de dia, de memòria, molt millor) ens indica que mai han tingut cap sentit institucional més enllà de l’anècdota o del buit ideològic. Una altra cosa és reflexionar sobre com hauria de ser una Diada per a tothom. Demà en parlaré.