Anar al contingut

Partidisme

És la seva naturalesa

Astrid Barrio

La causa del Govern català està per damunt de tot, tot i que defensar-la li suposi mal

A Catalunya l’habitual aturada política estival de la primera quinzena d’agost només s’ha vist pertorbada pel debat entorn del tipus de commemoració que havia de tenir lloc en ocasió del primer aniversari del brutal atemptat que va tenir lloc a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost de l’any passat. Més enllà de l’acord unànime, com no podia ser de cap altra manera, que el protagonisme havia de recaure en les víctimes, hi ha hagut diferents punts de vista respecte a si també corresponia honrar la tasca dels Mossos d’Esquadra i altres col·lectius i de si la data havia de ser aprofitada per efectuar reivindicacions polítiques. Per exemple, en recolzament al Govern deposat a la presó, en especial al conseller d’Interior Joaquim Forn i al també destituït Josep Lluís Trapero, que explícitament va rebutjar qualsevol tipus de tribut, tots dos considerats els principals responsables de l’operatiu que es va desplegar després dels atemptats i que va acabar amb la localització i la mort dels terroristes. O de rebuig del Rei, tal com va passar l’any passat a la manifestació de repulsa que va tenir lloc dies després dels atacs i que ha incentivat en el bàndol oposat als partidaris d’aprofitar l’ocasió per a l’exaltació espanyolista i monàrquica.

I tot i que semblava que les institucions catalanes havien decidit anar a l’una en la priorització de les víctimes, finalment el Govern de la Generalitat va optar pel partidisme. Va fer partidisme en l’homenatge als Mossos a Alcanar, un acte que va estar presidit per un enorme llaç groc, i ho ha fet a l’acte institucional a la plaça de Catalunya quan el president Torra ha rebut el Rei insòlitament flanquejat per l’esposa de l’exconseller Forn i lluint un pin amb el rostre del mateix exconseller a la solapa per reivindicar el seu paper.

Sense xiulades ni esbroncades

Amb prou feines s’han vist banderes de cap signe i no hi ha hagut cap xiulada ni esbroncada al Rei; al contrari, els únics eslògans que s’han sentit han sigut “¡Visca el Rei!” i “¡No estàs sol!”, que, tot i que impertinents, han sigut corejats per ciutadans anònims emparats per la  llibertat d’expressió, no per institucions. Igual que hi ha hagut pancartes antimonàrquiques, com la que en anglès i amb clar ànim de beneficiar-se de la presència de càmeres estrangeres deia “The Spanish king is not welcome in the catalan countries”, o la que ha lluit la marxa dels CDR amb el lema “Del poble pel poble. Catalunya no té rei” fins a una manifestació convocada per l’ANC i Òmnium Cultural davant de la presó de Lledoners, aquesta sí amb presència del president de la Generalitat.

El Govern català ho ha intentat, però no ho ha aconseguit perquè, igual que l’escorpí de la faula d’Isop, no pot rebel·lar-se contra la seva pròpia naturalesa. La seva causa està per damunt de tot, tot i que defensar-la li suposi mal.  Per això, ha optat per fer política el dia reservat a la memòria de les víctimes. I com gairebé tots al llarg de l’últim any, ha ignorat que el millor dels homenatges és el quotidià, contribuir cadascú des del seu àmbit a perfeccionar les polítiques que han fallat: la coordinació policial, la prevenció de la radicalització islamista i el recolzament a les víctimes. 

0 Comentaris
cargando