Àfrica, 30 anys després, ¿pitjor o millor?

Fa 30 anys vaig ser a Cuito Cuanavale, a la província angolesa de Cuando Cubango, on aquest país limita amb Zàmbia i Namíbia, a quatre passes de Botswana. La ciutat estava en mans de l’MPLA, el moviment d’orientació marxista que havia arribat al poder després del final de la dominació portuguesa, però estava assetjada per forces d’UNITA, un grup rebel avalat per Sud-àfrica i els Estats Units. L’MPLA no estava sol. Comptava amb el recolzament de milers de soldats cubans, assessors soviètics i seguidors de Mandela que veien en aquella batalla una oportunitat per precipitar el final de l’'apartheid’. Des de dalt d’un turó al qual ens va portar l’Exèrcit angolès, vam poder contemplar els prolegòmens de la que seria la batalla més important entaulada en terres africanes des de la segona guerra mundial. Amb intervenció de caces i bombarders, carros de combat, artilleria pesant. Em van impressionar els ‘òrgans de Stalin’ i també uns magatzems amb centenars i centenars de pròtesis destinades a soldats o civils ferits que els metges cubans salvaven amputant-los la cama feta malbé per una mina. A Cuito Cuanavale es jugava el futur de l’Àfrica austral i es dirimia un dels últims conflictes armats de la guerra freda.

D’això fa 30 anys. I em pregunto ara si els canvis que s’han produït des d’aleshores permeten dir que l’Àfrica negra va millor o pitjor. És una vella pregunta, que els africans es formulen des que la colonització va delmar el continent i la descolonització va encallar. No és fàcil contestar-la. Sens dubte, ja no hi ha guerres civils com la que van devastar Angola o Moçambic, on vaig tenir ocasió de comprovar les indicibles brutalitats del FRELIMO que també lluitava contra un govern prosoviètic. Tampoc hi ha genocidis com el que va devastar Ruanda set anys després. Ni guerres civils com la que havia conduït a la mort dos milions de biafrenys 20 anys abans.

Catàstrofes creades per l’home

Partint d’aquestes dades i d’altres, els analistes parlen de millora. Alguns s’atreveixen fins i tot a predir una arrencada del continent africà. Pel que vaig poder veure llavors, com a corresponsal de l’agència Efe, i pel que llegeixo ara, hi ha millora, sens dubte. L’Àfrica ja no és només notícia per les seves guerres i per catàstrofes creades per l’home. N’hi ha prou amb recordar aquell hospital que vaig visitar a Lusaka, embotit de malalts d’una malaltia que començava a delmar el continent, per pensar que les coses han anat a millor. La sida continua danyant la joventut africana, però ja no la flagel·la amb una dimensió bíblica que semblava no tenir remei. És cert que ja no són notícia fams tan atroces com les que van assotar Etiòpia a mitjans dels anys 80. Però també ho és que la sequera ha tornat a flagel·lar recentment aquest país, on un terç de la població viu encara amb menys d’un dòlar i mig al dia. Llavors, ¿es pot parlar de millora?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Sí i no. Vegem la pobresa, que és el tòpic que li ve a un al cap pensant en l’Àfrica subsahariana. Segons estadístiques fiables, en 30 anys ha passat d’afectar el 56% de la població al 42%. Bé. Però durant el mateix període, la població del continent ha passat de 600 milions a més de 1.300. Amb la qual cosa els pobres de solemnitat, que eren 280 milions el 1987, arriben avui als 330 milions. ¿És lícit parlar de millora? Si tenim en compte que la població urbana s’ha multiplicat per tres, ningú pot ser gaire optimista davant aquestes metròpolis sense esperança. I si tanquem el focus, veurem com al sud i a l’oest del continent la millora és més evident, mentre que en el centre i l’est hi ha pocs, molt pocs, motius per concloure que els africans viuen millor. Una dicotomia que també parteix el continent en dos referent a avenços en la llibertat de què gaudeixen els seus ciutadans.

Guerres com la d’Angola, com la que van lliurar Líbia i el Txad, com la que va enfrontar Etiòpia i Eritrea, o com la que va dessagnar Costa de Marfil ja no estan a l’ordre del dia. L’'apartheid’ ja no regeix els destins de Sud-àfrica. Però la violència ha adoptat noves cares: el tràfic d’éssers humans, l’explotació despietada dels recursos miners, els estralls de la urbanització, el terrorisme de Boko Haram. La pregunta sobre si Àfrica està millor o pitjor no és fàcil de contestar. És cert que un tremend potencial de canvi ha emergit entre joves i dones, però la corrupció de les elits i la permanència en el poder de dictadors com Obiang, amb la complicitat d’Occident, continua llastant les possibilitats d’un dels continents més rics del planeta.