Un debat massa emotiu

El debat energètic no se sol centrar, ni de lluny, en fets objectius. En bona mesura pivota entorn de concepcions o visions subjectives de la realitat. Al llarg de les nostres vides, les persones adquirim i construïm una sèrie de filtres, pretesament racionals, però en realitat bàsicament emocionals, que utilitzem com a defensa per buscar i provar de trobar un sentit al món que ens envolta. I la nostra presa de decisions sol estar molt influïda per enquadraments mentals associats a aquests filtres. Aquests determinen com es conceptualitza l’energia, quines variables analítiques es consideren importants, com es valoren els diferents recursos energètics (fòssils, nuclears i renovables) i també quins aspectes de la problemàtica energètica mereixen atenció i quins no.

Benjamin K. Sovacool, Marilyn A. Brown i Scott V. Valentine, autors d’un llibre publicat a Baltimore per la Johns Hopkins University Press, amb un títol que podríem traduir com ‘Realitat i ficció en la política energètica global: quinze qüestions polèmiques’, reconeixen almenys vuit d’aquests enquadraments. Aquests defineixen altres posicionaments, fàcilment reconeixibles entre els participants habituals en el debat energètic.

Vuit perfils diferents

Un dels enquadraments més populars correspondria als denominats ‘optimistes tecnològics’; els qui argumenten que amb la ciència i la tecnologia es pot solucionar pràcticament qualsevol problema i, en conseqüència, no hi ha impediment per continuar vivint tal com ho fem, sempre que continuem innovant. Un altre enquadrament seria el dels"partidaris del mercat sense límits", representat per aquells que consideren que l’energia, tant primària com final, és una mercaderia, o un conjunt de mercaderies, la gestió òptima de les quals passa per la potenciació a ultrança del lliure mercat i la intervenció més baixa possible dels reguladors governamentals. Un tercer inclouria els"defensors de la seguretat nacional", o tots aquells que sostenen la necessitat de prioritzar la seguretat del subministrament energètic. El consideren un tema estratègic que, si arriba el moment, ha de ser protegit per la força. Un quart enquadrament estaria representat pels"filantrops de l’energia", que defensen que l’accés als serveis energètics constitueix un dret humà fonamental. Una altra visió seria l’avalada pels"conservacionistes ambientals", que propugnen la imperiosa necessitat de prioritzar la protecció del medi ambient al llarg de tota la cadena dels serveis energètics. Un sisè posicionament, el dels"defensors de la justícia", estaria representat pels qui consideren que les decisions energètiques han de tenir una àmplia acceptació social, fonamentada en la informació prèvia i en el dret a decidir de les persones, i a més que aquestes decisions han de ser igualitàries en la distribució de costos i beneficis. Un setè enquadrament seria el dels"neomarxistes", per a qui el sistema energètic global enfonsa les seves arrels en l’explotació i lluita de classes. I, finalment, tindríem el del "consumidor conscienciat", que defensa la necessitat d’operar un canvi centrat en el comportament individual, és a dir, en una disminució de la demanda per part del consumidor.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot i que els vuit enquadraments comentats no són necessàriament excloents entre si, i, per tant, no han d’entrar necessàriament en conflicte de manera permanent, el cert és que la majoria presenten un alt grau de conflictivitat potencial o latent. Per aquesta raó, si contemplem la governança energètica com un afany polític que involucra agents socials amb enquadraments mentals contraposats, està clar que qualsevol discussió en profunditat té una alta probabilitat d’acabar generant més desacord que consens.

Si de veritat perseguim l’objectiu del consens, no és sobrer que els defensors d’un enquadrament energètic en particular tinguin la predisposició necessària per saber reformular els seus arguments a fi d’aconseguir el miracle de fer més permeables les defenses emocionals dels oponents. La part dolenta és que la intolerància sectària, el dogmatisme i l’arrogància intel·lectual, sovint concretats en una actitud pràcticament evangelitzadora, solen prevaler sobre l’esperit crític, la raó i la recerca d’acords. I si a això hi afegim els inevitables conflictes d’interessos i la creixent complexitat derivada d’un canvi tecnològic accelerat, la tasca sembla àrdua.