31 d’oct 2020

Anar al contingut

Mirar el firmament

El mateix univers, les mateixes preguntes

FRANK RUMPENHORST

El mateix univers, les mateixes preguntes

Carles Sans

Estava estirat, aquesta vegada al costat del mar, veient un espectacle insuperable acompanyat d'amics que intentaven entendre per què la Lluna era vermella

En alguna ocasió tots hem admirat hipnotitzats el firmament, i ens hem sentit éssers ínfims immersos en un misteri colossal; al veure titil·lar les estrelles ens hem preguntat aquells tòpics de qui som, d’on venim i on anem.

D’adolescent solia passar alguns dies d’estiu a la masia d’un bon amic on vaig viure per primera vegada la meravellosa experiència d’ajeure’m per mirar al firmament nocturn mentre divagava sobre ell. Entre amics, cigarrets i cerveses, conjecturàvem si la llum d’alguna de les estrelles que brillaven ja estaria apagada. Calculàvem en anys llum, temps i distàncies impossibles. Sota la immensa volta celeste fabulàvem sobre el sentit de la vida, sobre transcendències inspirades en aquell univers imponent.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquella fascinació d’adolescent la compartia amb un primer amor a qui li xiuxiuejava alguna forma romàntica apresa d’algun cançoner per a guitarra. Era una tendra conjunció sideral i terrenal. Després del primer petó, un s’oblidava definitivament de les constel·lacions per perdre’s en un univers propi, més íntim, únicament compartit amb les estrelles. Instants de joventut que he recordat amb nostàlgia quan fa uns dies tornava a mirar fascinat l’espectacle d’una lluna de sang.

Estava estirat, aquesta vegada al costat del mar, veient un espectacle insuperable acompanyat d’amics que intentaven entendre per què la Lluna era vermella, i discutien si la Terra s’interposava entre el Sol i la Lluna o era al revés. Hi havia cerveses, com en aquells dies de joventut, i hi havia amics, però ja no hi havia cigarrets ni noies per seduir. Ara hi havia amor, sí; un amor diferent, tot i que les estrelles siguin les mateixes que contemplava en els meus dies remots d’adolescència. Em vaig adonar que les preguntes sobre aquell immens espectacle d’aquella nit màgica eren les mateixes, les incògnites seguien igual, i es feien amb una ingenuïtat semblant a la d’aquella llunyana adolescència.