Puigdemont i les falses expectatives

Josep Pla recomanava fixar-se en els detalls. Sobretot en els que passen desapercebuts. Comencem, doncs, per un. L’ANC ha requerit el president del Parlament, Roger Torrent, perquè pagui el sou als diputats suspesos pel jutge Pablo Llarena. Posats a desobeir, si l’estratègia alternativa encapçalada pel futur president del Consell de la República es basés en el realisme i Elisenda Paluzie no tingués com a missió immediata en la vida aportar vots a la causa postpdecat, que és la causa postconvergent, hauria d’haver sol·licitat al president Quim Torra que alliberi els presos. O, com a mínim, que facin caure Pedro Sánchez si la fiscalia no retira els càrrecs. No funciona així. Els de Carles Puigdemont i ERC són jutjats de manera oposada per actuar igual i votar el mateix.

El tracte diferencial de la presidenta de l’ANC a Torra i Torrent no és tant per un càlcul polític –Paluzie s’horroritza tant davant de la corrupció que era partidària de defenestrarArtur Mas quan la CUP ho exigia– com per la pulsió optimista que sempre ha alimentat el catalanisme en temps difícils. "L’any que ve és l’últim, el pròxim any s’acaba, es conjuraven un any rere l’altre els resistents al franquisme". Ja sabien que anava per llarg, però si no ho haguessin repetit haurien caigut en el desànim i el derrotisme. Les falses expectatives formen part de l’ADN catalanista.

La tardor passada la sobirania es va xutar amb dosis massives d’aquesta substància euforitzant que són les falses expectatives. En vista del resultat, ERC va decidir, en un gir sorprenent de llarg abast, que s’havia acabat el dopatge.

Tant per la seva situació com per l’exclusió de qualsevol altre plantejament alternatiu al realisme d’Esquerra, Puigdemont es va apropiar de les falses expectatives. De moment li ha anat bé, de moment. Ha consolidat un espai polític propi i ha fet oblidar a molts el seu passat convergent. Però ha de caminar amb molt de compte perquè el procés és com Saturn, o la Revolució Francesa segons Robespierre, un monstre que es menja els seus fills.

La clau electoral

Puigdemont té la clau de les eleccions autonòmiques i podria tenir la de les generals si pressionés prou els diputats pascalistes del PDECat. Contra la majoria dels meus col·legues, la previsió plausible és que no n’utilitzarà cap de les dues (l’any que ve, l’any que ve) fins que els sondejos no li anunciïn que creix l’avantatge sobre ERC. Ara per ara, no és aquesta la tendència.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Puigdemont no enganya ningú que no estigui disposat a autoenganyar-se. Els partidaris de les falses expectatives tenen la memòria històrica catalana al seu favor. Molts les consideren imprescindibles per prosseguir amb l’esforç titànic d’empènyer la roca de Sísif muntanya amunt, ara que pesa més del doble. La novetat està en ERC: primer desenvolupar múscul, després empènyer muntanya amunt

Les falses expectatives són un cavall alat incapaç d’aixecar el vol. Així és el catalanisme: les potes per caminar, les ales per donar-se ànims. No per volar.