Dona'm wifi i acabaràs a la meva novel·la

Quan la gent sent la necessitat d’informar-nos que el bebè, amb un any acabat de complir, s’assembla més a la seva mare, íntimament jo em consolo pensant: ja, però té la mirada del seu pare. I no em refereixo al color dels ulls, sinó al fet com, de la manera més olímpicament desprejudiciada, observa desconeguts en llocs públics. Si ets un executiu que tonteja amb una dona i quan ella busca un mocador a la bossa tu t’intentes treure l’aliança: clac, t’ha vist. Si sembla que estàs molt atent al que t’explica el teu tutor, però fa una bona estona que intentes convertir el teu nas en una explotació minera, el meu bebè ha arxivat aquest 'fracking' nasal. Si aprofites que el teu amic ha anat al bany per espiar el seu mòbil o per fer un glop discret del seu quinto, miserable, tens sort que el meu fill encara no sap parlar el nostre idioma (de moment només taral·leja en alguna llengua balcànica, com si optés a Eurovisió), perquè el cas és que podria cantar 'La traviata' quan ell tornés.“Això, fill, tu presta la teva oïda a tothom i la teva veu a uns quants”, li xiuxiuejo, com el personatge de Shakespeare al noi que emprèn un viatge.

Vull pensar que és un do heretat, ja que durant tota la meva vida que rebo bronques dels meus éssers estimats per comprometre’ls en públic mirant descaradament d’altres. “Ves amb compte o acabaràs a la meva novel·la”, posava en una llibreta que em van regalar. Potser, com aquests adolescents rodanxons que es feien rapers de roba ampla, em dedico a escriure com una manera de justificar que, des de l’edat del meu fill ara, miro la vida com si fos una pel·lícula i els desconeguts com si fossin personatges.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara qualsevol amb un mòbil fa el mateix. "Com un Shakespeare amb wifi", s’ha escrit sobre Rosey Blair, l’últim èxit viral a la xarxa. Aquesta actriu desconeguda i el seu nòvio van demanar a una noia en un avió que els cedís el seu seient per poder anar junts. “Potser ara t’asseuràs amb l’amor de la teva vida”, van dir bromejant. Des d’aquell instant, es van dedicar a espiar, i a retransmetre via Twitter, com la desconeguda interactuava amb un altre individu als seients del davant: els seus braços en contacte, la seva compartida professió d’entrenador personal i la seva beguda demanada a mitges. Van novel·lar en temps real una possible història d’amor, fent fotos de com els seus braços entraven en contacte i transcrivint la seva conversa. Blair va guanyar desenes de milers de seguidors i ha acabat assistint a programes televisius de màxima audiència explicant aquesta història.

Fa uns dies llegia un articulista de 'The Guardian' que es preguntava sobre si la mania dels textos autobiogràfics derivaria al final de la novel·la i de la capacitat dels escriptors per fabular, per explorar vides alienes o inventar mons nous. Sembla que qualsevol amb un mòbil ho desmenteixi. Si no fos perquè aquest 'voyeur' anònim parteix de la idea que qualsevol persona pot ser un extra de la novel·la en la qual l’autor apareix fent-se ‘selfies’ i més que lectors busca seguidors. En què es comporta com un nen mal educat que n’espia d’altres per cridar l’atenció.