Anar al contingut

Humans i fal·libles

Morir-se d'una errata

Morir-se d'una errata

Care Santos

M'agrada més un món d'imperfectes que s'esforcen per deixar de ser-ho que un de perfectes que retreuen als altres que no ho siguin

De tant en tant m’escriuen lectors que han llegit algun llibre meu i hi han trobat errors. Alguns m’envien llistes de punts i comes que consideren que estan mal col·locats. D’altres em mostren coses pitjors: que a la pàgina tal he capgirat el nom d’un personatge, que més endavant hi ha una data que no lliga, que el protagonista es posa les ulleres però ja les portava posades... Jo els agraeixo que s’hagin pres la molèstia. Per molt que revisis un original, els explico, sempre se t’escapa alguna cosa. Els escriptors som persones vulgars, ens equivoquem, ens despistem, ens cansem... Recordo Juan Ramón Jiménez, un maniàtic en tot, també en això de les errates, de qui expliquen que una vegada va manar aturar tota una impremta per corregir una coma. "Un dia em moriré d’una errata", va escriure.

Aquesta setmana he rebut el missatge d’una lectora que em demana "explicacions". Ha trobat dues errates en un llibre meu (inclou números de pàgina). A mi no em sembla que la cosa sigui per enfadar-se. Fins i tot penso que una no és una errata. Ella es pregunta com és possible que llibres com el meu continguin errors tan "colossals". I afegeix: "¿És que ningú llegeix les novel·les?".

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

Li responc immediatament. Per agrair-li l’interès i per explicar-li quantes persones corregim els llibres abans que es publiquin. També li dic que totes aquestes persones, lamentablement, tenim una cosa en comú: som humans. Fal·libles. Jo mateixa, he de reconèixer, soc molt humana i molt fal·lible.

Li demano que no s’ho prengui tant a pit. ¿No la fa feliç saber que els altres s’equivoquen? Cervantes va deixar ‘El Quixot’ sembrat d’errors. Madame Bovary té els ulls de tres colors diferents –marrons, molt negres, blaus– al llarg de l’obra mestra de Flaubert. A mi m’encanta que un home imperfecte, que oblida el color dels ulls de la seva protagonista, sigui capaç d’escriure una novel·la tan magnífica. M’agrada més un món d’imperfectes que s’esforcen per deixar de ser-ho que un de perfectes que retreuen als altres que no ho siguin 

0 Comentaris
cargando