Ampolles del XX

Fa dies, un reportatge de l’Ana Sánchez ens informava que el senyor Luis Mohedano té en el seu poder mil ampolles de vidre que contenen aire procedent de l’any 2000. Pocs dies abans que acabés el mil·lenni (deixem de banda la polèmica sobre els inicis del mil·lenni) va anar a veure un notari i, durant tot un dia, es va dedicar a deixar que les mil ampolles s’omplissin de l’atmosfera del segle XX i després les va tapar amb un tap i també imagino que les va segellar, davant del notari, per tal que quedés constància que aquell no-res que hi havia dins l’ampolla buida era justament el que respiràvem aleshores. Ara, les ven (o les vol vendre, vaja) per 60.000 euros cadascuna.

El mateix Mohedano s’imagina l’escena: d’aquí uns decennis, un sopar a casa d’un multimilionari on es convidarà els assistents a descobrir quina olor feia el segle XX. ¿I quina olor deu fer, després de 18 anys embotellat? Si realment es va introduir en aquestes ampolles i si realment se’n conserva l’essència (cosa que està per veure o, més ben dit, olorar), segurament hi trobaríem una atmosfera de terror i misèria, de guerra i devastació, l’alè esperançador d’algun avenç mèdic o invent benefactor i, per descomptat, partícules en suspensió de Buster Keaton o de W. H. Auden. Si els convidats al sopar del multimilionari oloressin de debò el segle XX potser haurien de córrer per ser atesos a urgències, víctimes d’un sobrecor.