Demanar l'impossible

El recent oferiment de port segur per al vaixell 'Aquarius', de Metges sense Fronteres i SOS Méditerranée, per part del Govern espanyol ha generat bastants dubtes i algunes crítiques sobre la seva posada en marxa i conseqüències, encara que també bastantes mostres de suport i optimisme davant de la possibilitat d’un nou escenari en el marc de la política migratòria i d’asil espanyola i europea.

Els moviments migratoris responen al procés globalitzador, per la qual cosa sembla evident que no és possible una gestió dels mateixos des d’un sol país. En el cas de la UE, la qüestió és, potser, molt més tangible; l’existència d’un mercat únic, en el qual operen la llibertat de circulació de capitals, mercaderies, serveis i persones fa que la gestió de les fronteres sigui un assumpte per acordar i coordinar entre tots els governs implicats. El llarg període de temps que va des de la Declaració de Tampere, de 1999, fins avui és una mostra clara de les dificultats en l’avenç de les polítiques de migració i asil a la UE, una de les joies de la corona dels estats, juntament amb la política exterior. El zel amb què els governs protegeixen els interessos nacionals en l’àmbit de les polítiques migratòries ha fet que el progrés comú hagi estat lent i tortuós. I, en moments de crisi, immobilista i insolidari.

Reaccions positives per l’‘Aquarius’

I en aquest context és quan es pren la decisió d’acollir, per raons humanitàries, un vaixell amb 629 persones en perill de mort. Aquesta decisió política no és merament simbòlica, ja que estan salvant vides, encara que és cert que no solucionarà la situació que s’està vivint al Mediterrani. Tanmateix, aquest fet ha provocat per si mateix reaccions positives, tant d’alguns estats membres, que fins ara romanien en silenci, com de la Comissió Europea, que ha agraït la solidaritat. Reaccions que obren una porta a l’esperança per realitzar un nou intent de progrés cap a la construcció d’una política comuna incorporant un al·legat a la necessitat de cooperació i implicació de tots els estats membres a l’agenda del pròxim Consell d’Europa. Que no torni a succeir l’abandonament que han patit els estats del sud, especialment Itàlia i Grècia, per part dels seus socis en la gestió de les arribades; origen, potser, de la cada vegada major presència de forces polítiques xenòfobes i racistes en l’escena política. L’ou o la gallina.

Notícies relacionades

Els immigrants del vaixell 'Aquarius', rumb a València | Directe

Calvo reconeix que alguns immigrants de l''Aquarius' poden acabar als CIE

Molt probablement no vegem grans canvis, però en aquestes circumstàncies petits avenços poden marcar la diferència entre la vida i la mort.  La coordinació en el rescat, i no només en el control, dels estats i les agències europees, o el compromís a complir l’esperit dels tractats, cooperació lleial i solidaritat, pot ser un gran pas per a la posada en marxa de polítiques menys orientades a les amenaces i més focalitzades en la seguretat dels migrants que es juguen la vida.

Unes polítiques que criminalitzin menys i ajudin més, que obrin vies d’accés segures i factibles sense alimentar les màfies i en les quals es tingui en compte les administracions locals, les més properes als veïns i les que millor coneixen les seves necessitats i poden prevenir els conflictes. Palerm, València, Madrid, Barcelona, Còrsega i molts altres ajuntaments, són els actors que poden guiar el trànsit d’aquestes polítiques a través de la pressió sobre els seus governs i la sensibilització dels seus ciutadans. Des de la criminalització, l’externalització i la seguretat cap a la defensa de l’Estat de dret i els drets humans, des de l’Europa fortalesa a l’Europa de i per a la gent.