El caos que em vol acompanyar

D e vegades, quan he acabat l’article que escric per al diari, agafo gairebé a l’atzar un parell de llibres, d’una prestatgeria en què viuen llibres que tinc oblidats.Últimament he fet aquesta operació de rescat i m’he trobat a les mans, amb sorpresa, un parell de volums que recullen una bona quantitat de les anomenades frases cèlebres. La celebritat, crec, seria discutible en alguns casos, però el que no es pot negar és la contundència de moltes afirmacions.

Jo sempre he intentat no caure innecessàriament en la rotunditat, perquè si és excessiva pot esborrar la mesura justa del que es vol dir. Es poden fer frases brillants però no sempre acceptables, almenys segons el meu criteri. ¿Com puc estar d’acord ambUnamuno quan diu «es parla quan no es vol pensar»?¿Quantes vegades parlem després d’haver pensat? ¿Tots nosaltres hem dedicat un moment a la reflexió abans d’intervenir en un col·loqui?

M’ha agradat molt descobrir, en aquests llibres oblidats a les prestageries, aquesta confessió deMontaigne: «Estimo aquestes paraules que moderen i debiliten la temeritat de les nostres respostes verbals: potser, d’alguna manera, algú, es diu, penso que...». Hi ha gent que no valora la indecisió, el dubte. Jo el defenso com una opció perfectament respectable. Dubtar pot ser, fins i tot, una exigència ètica en un món que, en molts aspectes, es va radicalitzant en l'ús del 'sí' i del 'no'.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha perfeccionistes d’una exigència que pot arribar a ser ridícula. Aquella fotografia s’ha de posar un centímetre més amunt. Jo soc un desordinador. Aquests dos llibres que ara he trobat ja sé que els reincorporaré a un lloc que demà tindré oblidat. Una cançó afirmava això: «Diuen que la distància és l’oblit, però jo no concebo la raó». El meu oblit no és culpa de la distància. Tinc els llibres a l’abast. És simplement el poder del caos.