Quim Torra i els anys 30

Pel que revela l’hemeroteca, Quim Torra ha buscat als anys 30 les seves principals fonts d’inspiració intel·lectual. Màrius Torres, Domènec de Bellmunt, Xammar, Josep Maria Planes, Just Cabot o Joan Sales són alguns dels autors que ha llegit i publicat.Tot i que els llegís i els publiqués quan ningú, ni ell, podia vaticinar el càrrec que l’esperava, el cert és que aquesta incursió en la història pot haver-li proporcionat una excel·lent brúixola per a la seva nova i insospitada responsabilitat.

No hi ha res com conèixer el debat d’idees que va agitar aquells anys per navegar amb encert i perspicàcia per la Catalunya actual, perquè no vam estar mai tan a prop del cel i de l’infern com aleshores. Els somnis i les frustracions de la societat catalana no van ser mai tan grans com durant els anys frenètics que van de l’adveniment de la República a la seva erradicació a càrrec de Franco. De manera que saber com es van frustrar aquells somnis hauria de ser un antídot per evitar que la història es torni a torçar.

La personalitat paradoxal de Companys

No estic segur que Torra hagi llegit tot el que va donar de si aquella dècada prodigiosa. No és una crítica, perquè ens passa a tots. Llegim amb més entusiasme als qui reforcen les nostres conviccions que als qui les posen en dubte. I quan ensopeguem amb un autor que ens sacseja les idees establertes, acostumem a deixar el llibre a la tauleta de nit, no fos que qüestionés les nostres conviccions. És el que li ha passat a Quim Torra amb Amadeu Hurtado, un dels polítics i escriptors més suggeridors d’aquells anys, juntament amb Xammar. Un dels que més convé llegir, no només per comprendre la  personalitat paradoxal de Lluís Companys, sinó per fer-se càrrec del que li queia al damunt a Catalunya.

Encreuant el nom de Torra amb el d’Hurtado a Google m’ha sortit un article, publicat l’1 de gener del 2007. Per a un apassionat tan prolix d’aquells anys no és gaire. Però suficient per veure el biaix amb què s’apropa als autors de la República. Diu d’Hurtado, en aquest article, que és «home de buscar solucions, que considerava l’exercici polític només una manera instrumental i pragmàtica de construir i avançar». O sigui, un polític assenyat en una època marcada per la insensatesa. Aquesta és la conclusió positiva que en trauria qualsevol. I pot ser que la tragués ara, si tornés a llegir-ho en una d’aquestes nits d’insomni que tots els presidents pateixen a la Casa dels Canonges.

No va ser així fa una dècada. Quan començava la crida a ocupar trinxeres, Torra va despatxar els titubejos polítics d’Hurtado amb un “no va voler involucrar-se, una actitud que atribueix”, llegiu bé, al fet que “la política catalana exigia i exigeix una voluntat de destrucció i un dogmatisme de ferro, sentiments pels quals (Hurtado) sentia una repugnància profunda”.

Amadeu Hurtado és conegut pel dietari que va escriure entre el maig i el setembre del 1934. Un quadern molt útil i que  constitueix un relat subtilíssim del que va passar mentre ell defensava davant del Tribunal de Garanties Constitucionals una llei aprovada pel Parlament català que el Govern de la República havia recorregut. ¿Us sona? Hi advoca per l’entesa entre el que avui anomenaríem Barcelona i Madrid, perquè «una sentència desfavorable ens partiria per la meitat [...] i el vell esperit protestatari de Catalunya adoptaria formes sentimentals que ens arrossegarien a tots». Sembla escrit avui, ¿oi?

El dietari d’Amadeu Hurtado

Després d’intentar convèncer Companys de la necessitat del pacte i no aconseguir-ho, conclou, escèptic, que “Catalunya no ha produït ni pot produir, ara per ara, cap tipus de polític que no sigui l’agitador”. Implacable, però útil, si volem comprendre els errors que molts van cometre durant la pujada del feixisme. El dietari d’Hurtado constitueix un retrat d’alguns polítics i de la societat catalana d’aquells temps. ‘Els que han acudit avui davant del Parlament (escriu el 12 de juny del 1934) han passat una tarda formidable. Han proclamat la República catalana, han declarat la guerra a la República espanyola, l’han guanyat, han pactat la pau i han deixat les coses com abans’. Demolidor.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Seria bo que Torra, en la seva nova condició, tornés a llegir-lo. No es tracta de posar el crit al cel, sinó d’aprendre de la història. L’avantatge d’Amadeu Hurtado sobre els altres autors és que es tracta d’un ‘insider’. Algú que va viure des de dins el conflicte entre Catalunya i els governs del bienni negre. El tipus d’experiència que pot ser útil per a un president de la Generalitat.